Setmanari Sóller

134
anys

Ramon y Cajal i els escriptors necròfags

L'any 1910, mes de gener, Santiago Ramon y Cajal visitava Mallorca. Quatre anys abans aquest gran científic havia estat guardonat amb el premi Nobel de Medicina. Era soci d'honor del col·legi Mèdic-Farmacèutic de Palma i va fer una estada a l'Illa d'algunes setmanes. També col·laborà en uns treballs de biologia marina en el laboratori oceanogràfic de Porto-Pi. Fou nomenat President d'Honor del col·legi esmentat. També consta que va fer algunes exursions arreu de l'Illa i ens hauríem de preguntar si alguna d'aquestes va ser a Sóller. Mancaven encara dos anys per la inauguració del tren solleric i ja que l'anada pel Coll era molt poc confortable en qualsevol carruatge, la mjoria de visitants il·lustres d'aquells moments feien l'itinerari Valldemossa-Deià-Sóller. Però Ramon y Cajal, don Santiago, no es conformà amb la seva tasca científica sinó que tenia alhora una bona vena d'escriptor i treballà de valent en dos llibres excepcionals, Cuentos de Vacaciones i Charlas de café, textos que ja pels seus títols fan ganes de llegir.

- I quina casta de literatura feia?

- Entretinguda, satírica i admirablement humorística. Hi abunden els acudits, els coverbos, les sentències lapidàries, els aforismes, etc. En un dels seus escrits es refereix, per exemple, als escriptors "necròfags"...

- I què dius ara?

- Que com un bon científic Ramon y Cajal aprofita una paraula de zoologia per a voler significar molt gràficament el que vull comentar. Els escriptors ben sovint parlam i escrivim entorn a personatges reals, personatges hisòrics, personatges diversos i per tant no és a tal afer que Ramon y Cajal es refereix. Un escriptor "necròfag" és el que viu exclusivament d'un mort, que el promociona, que perllonga la fama del difunt mentre ell roman a la fosca, o la l'ombra. S'aprofita del nom del personatge famós i amb això, sense adonar-se, difumina el seu nom propi. Dedica tota la seva vida i tots els seus esforços a reivindicar la figura del mort, investiga la seva vida i costums, les seves manies, els seus mèrits i els seus pecats, les seves relacions sentimentals i públiques. Idealitza el mort, el mitifica i també l'idealitza, és com si li inventàs una segona vida, es converteix en una mena de familiar mort, de fet coneix tota la seva descendència, els que eren els seus amics, els que el tractaren i el conegueren. És la màxima autoritat sobre el seu personatge, ningú no el coneix millor, ningú n'ha tengut més contacte post-mortem. És els seu biògraf, el biògraf del "mort-perfecte" i de vegades s'hi identifica. Publica un llibre sobre el tema, un altre i un altre, entre una grapada d'articles, on no fa més que repetir-se. De fet li interessa tant aquest tema que només sap d'aquest tema. Estèril en altres assumptes, insisteix fins assaciar-se en el mateix fil biogràfic.

- I tu no ho has fet mai això?

- No. Els meus personatges sien de ficció o històrics formen tot un exèrcit de personatges.

- I no t'ha temptat mai això d'estudiar i promocionar en profunditat un personatge difunt?

- No. I hi ha hagut oportunitats.

- Què vols dir?

- Que per tres vegades m'ho han oferit. Sol ésser cosa de les vídues i familiars del difunt. Una d'aquestes va ser la vídua d'un escriptor mallorquí, M.A. que em mostrà una cambra, plena de papers manuscrits, i em pregà de fer una feina de recopilació i selecció amb vistes apublicar una antologia del que tanmateix no ja era d'aquest món. M'oferí, fins i tot, un milió de pessetes per a dur endavant tot allò. Li vaig dir que no, que era molta feina i que jo no havia de publicar cap llibre d'un mort sinó els meus propis llibres. Una altra vídua, la del poeta J.A. em mostrà un munt de quaderns manuscrits i em demanà de posar-los en ordre i ens mans d'un editor que els dugués a l'impremta, apel·lant a la bona a mistat que jo havia exercit quan el mort era viu. En aquest cas la vídua no tenia cap cèntim i volia que jo els posàs de la meva butxaca. La tercera vídua volia que jo parlàs del seu marit difunt a un amic editor, per a sense sal no pebre, aconseguint alhora que el tal editor li pagàs una butxacada de duros. La vaig enviar a fer punyetes.

- No m'estranya!

Notícies relacionades

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris