Setmanari Sóller

134
anys

Un home apassionat

És curiós de que l'arxiduc dedicàs un llibret escrit en alemany a la figura de la seva amant, na Catarina Homar. Escrivia fa una grapada d'anys, el 1965, Lluís Ripoll, que l'Arxiduc "va tenir una vida amorosa, apassionada, contradictòria, i, fins i to, si volen, extraviada. Dins d'aquesta, Catarina Homar fou, indubtablement, la seva major passió, el més arrelat amor, el de debò, aquell que hermós, fou més enllà de la mort i una de les quals mostres, potser la més evident, és aquest llibre..."

- Catalina Homar von Erzherzog Ludwig salvator, editat a Praga el 1905.

- Comença l'Arxiduc dient que tothom s'ocupa dels personatges i oblida les persones, generalment les més humils.

- I és ben cert.

- Llegim: "Ningú es preocupa d'aquelles persones de bon cor que varen saber ajudar i estimar els altres.Les seves veus, ignorades, es perden com les de les inútils aus cantores dins la solitud del bosc i es confonen dins la remor de les ones formades per successives generacions.Germinen com les flors silvestres i exhalen el seu perfum diví tot passant oblidades i inadvertides per la vida. I tanmateix quant més noble fora contar les senzilles històries d'aquestes ànimes benignes, serien molts els exemples que es podrien llegir sobre bones qualitats dels bell caràcter i sacrifici..."

- És la vida de la madona de casa pagesa que observà en aquell temps.

- Feina, amor i sacrifici.

- I com descriu la primera trobada romàntica?

- "Com un drac de pedra rugent el penyal foradat s'afica dins la mar blava, orlat, quasi sempre, amb una faixa d'escumes argentades.A través de la dilatada obertura es colombra la mar o el cel, segons l'altura de l'observador.Hom diria que és un ull a l'aguait, encara immòbil i rígid, que desfia les tempestes des de fa milers d'anys. Augmeta la insòlita bravesa de l'escena una encletxa de la roca, el bufador, per on la mar entra, tronant al començament per acabar en un agut xiulet que acompanya el sinistre bufar del vent i el renou ensordidor de l'onatge. La punta avançada sobre l amar, que en aquest indret és molt profund, sembla l'espoló d'un cuirassat, i prop del seu extrem existeix una cova de volta baixa la qual entrada, malgrat sia poc visible, permet el pas d'una petita embarcació; reflexes blavencs la tenyeixen, com a la gruta blava de capri; la mer gemega, tot besant les actínies i els fucus d'un color de corall que encatifa els murs..."- Bella descripció de l'escenari. I l'idil·li?

- Ara! Ho diu més avall: "Aquesta península solitària és realment seductora i de vegades hi passeig; un dia em trobava assegut vora un alt penya-segat tot escoltant el cant melòdic d'un ocell.La meva vista s'estenia per la il·limitada extensió del mar que en aquella hora capvespral brillava com l'or. L'odul·lació del cant anava canviant com les efusions d'un cor delicadament sentimental; unes vegades era ardent i apassionat.D'altres llarg i abandonat. hi havia quelcom elegíac en aquell cantar. I de cop i volta es va sentir, una cançó que en aquest cas sortia de llavis humans i la qual lletra era aquesta: Oh, mar blava que ets de trista/ en mirar-te ploraré./ Tu has tret de sa meva vista/ aquell que era tot es meu bé.

Les escarpades trencadures del a roca, als quals peus escoltava jo la cançó, la retornaven en una tonalitat més reforçada; estava meravellat de l'analogia existent entre la cadència del cant de l'ocell i la veu humana; potser expressaven un mateix pensament, si és lícit atribuir paraules al ritme de l'au.la veu anava apropant-se, de cada vegada sonant més alta.jo callava immers en els meus pensaments. De sobte vaig escoltar passes que s'apropaven i que m'obligaren a aixecar el cap.Era Na Caterina, que anava recollint la sal que havien dipositat els temporals en els clots de les roques. Callà en veure'm i se ‘apropà somrient."

- Vaja!Fou així la primera trobada dels enamorats? Una "ventafocs" que recollia sal?

- Així ho conta.

- Curiosa la cosa! com a una novel·la.

- I el relat acaba amb la mort de Catarina.

- Així és. Llegim: "Bufava un vent fresc del nord est, que fuetejava els cimals de les palmeres, i a la platja deixaven sentir les ones el seu trist ritme. La meva cambra sepn va fer insuportable. Jo veia la meva Caterina am bla seva manta brodada de color negre i la seva creu sobre els pits, immòbils tots els trets del seu rostre. Tot ho veia com si hi fos present.i va ser la veritat. El mató següent, després de dotze hores de dolor, arribava la notícia fatal.Catarina havia mort a la una de la matinada. Al seu costat, els ermitans l'havien consolada en la seva angúnia. El somni de torbar-se en el cel que ella tenia s'havia realitzat.Trobava la vida en la seva mort, però jo restava desfet."

- Era el començament del final. Una vida que sembla una barreja de films ideats per Fellini i James Cameron. L'Arxiduc, un home apassionat.

- Això mateix.

Notícies relacionades

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris