Setmanari d'informació local - 138 anys

Setanta anys

Qui diu passa, any empeny i jo ja n'he passat setanta d'anys, potser amb més ombres que llums i amb més por que coratge. Certament, la vida dóna moltes voltes i aquestes voltes les marquen les circumstàncies menys esperades. De vegades, conèixer la persona què ha de marcar tota la nostra vida depèn d'un instant casual. Con en depenen el naixement i la mort. Al llarg d'aquests setanta anys he tengut de tot i molt, bo i dolent, disgusts i frustracions, premis i distincions, amics i enemics, fidelitats i traïcions, plors i rialles. Puc contemplar un armari on s'hi amunteguen més de 10.000 articles i col·laboracions de premsa. Necessitaria anys per a rellegir-los tots. Altra tant passa amb els llibres, si no vaig errat setanta-tres, és a dir, tot un prestatge d'atapeïda feina literària., quelcom que m'obliga a preguntar-me si veritablement l'esforç valia la pena.

-I ha valgut la pena?

-Voldria pensar que sí. Quelcom de gratificant hi ha d'haver. Tal volta el plaer que s'experimenta amb la creativitat. O el goig de saber que hi ha alguns lectors capaços d'apreciar la feina de l'escriptor.

-No sol faltar qui tira aquesta satisfacció per terra...

-Per això ho hem de deixar en satisfacció i mai presentar la cosa des de la perspectiva de l'orgull. No hem d'oblidar que tots els gegants cauen i que tots els genis, a curt o llarg termini, són oblidats. El que diuen glòria sol ser cosa del moment, amb més soroll que ametlles.

-Tant diràs? I jo que em pensava que eres un home feliç...

-Un home feliç? No en conec cap. Ningú es conforma amb el que té i així és impossible estar content. Record el que em deia un amic escriptor, més jove que jo. Parlàvem d'obra publicada, de premis obtinguts, de distincions i honors oficials... Per un moment em va dir, ell, que havia editat poc, que li agradaria canviar-se per la meva persona. No només aquella ocurrència em va semblar absurda i ridícula, sinó que li vaig fer raonar el que aquell desig significava. Com en tota comptabilitat tots tenim en el nostre inventari una partida d'actiu i passiu. Examinàrem el que hi havia de debò en la meva tasca de vida d'artista, de professió d'ensenyament, de pare de família, de situació econòmica, però a l'altre platet de la balança hi posàrem les tràgiques pèrdues d'éssers estimats, les malalties, les angoixes d'estudiant, les penalitats del mil treballs, els deutes i una esperança de vida més curta que la del jove escriptor.

-I què va decidir? Què digué el jove escriptor?

-Va dir que s'estimava més ser ell mateix.

-És clar que sí.

-Tornant al tema de la vida de l'escriptor, et contaré una altra anècdota.

-Quina és?

-Fa anys, anys passats és el que em sobra, vaig anar a un funeral a l'església de Santa Eulària i hi vaig coincidir amb l'oncle, el poeta Guillem Colom. Estàvem xerrant a la sortida del temple quan se'ns acostà un individu desconegut i de cop i volta recità uns versos. Guillem Colom els reconegué tot d'una com seus. El desconegut agraí al poeta que els hagués escrit i fins i tot afegí que quan els havia llegit per primer cop havia plorat d'emoció. Aleshores, Guillem Colo va dir: Ho veus això? Per a gent amiga com aquesta val la pena d'escriure.

-I segurament tenia raó.

-Segurament. Dins una setantena d'anys hi caben també records daurats.

-Records daurats?

-Sí. Records daurats del Sóller d'altre temps, el poble ja era ciutat. Record amb quina il·lusió anava a comprar coses a l'impremta-papereria Marquès, essent infant. Record uns retallables de soldats, uns cromos de ciclisme on hi figurava un tal Mariano Cañardo, un llibre de contes de Salgurdi i uns tebeos de Cantinflas. Record una olor de paper entintat. I encara més col·leccions de cromos del "Guerrero del Antifaz", de la policia Montada del Canadà, de "Robín de los bosques", etc. També estaven de moda els cromo de la casa salsafrán, i en sortien un parell dins cada sobret d'espècies.

-Eren divertiments poc costosos.

-I tant. Les criatures es divertien amb molt poca cosa. Record també com en aquells anys de la postguerra a la botiga de queviures de la tia Maria, en el carrer del cementiri, es fabricaven fideus i es posaven a secar a un passadís de la casa.

-Eren temps difícils i tothom havia de fer el cap viu.

-Record fires i firons. Aquell del centenari de les monges escolàpies a Sóller, una efemèrides que es celebrà amb tota solemnitat. També record algunes festes de Sant Bartomeu d'aquells anys 40 i 50. El meu germà petit es va impressionar tant amb una d'aquelles processons del patró de Sóller que després jugava a fer processons pels passadissos de casa. Duia un ganivet de cuina en la mà i deia que era Sant Bartomeu. Amb gran espant de la mare, aquesta, l'obligà a deixar el ganivet allà on l'havia trobat. Record amb certa nostàlgia els cines que funcionaven en aquells anys: el Fantasio, l'Alcázar, el Patio del Fantasio... que suposava divertiment del cap de setmana. Un dia d'estiu d'aquells anys, atès que hi havia molts francesos i gent sollerica que parlava francès, es va voler provar l'experiència de fer una funció en aquell idioma, i va ser tot un èxit. Encara record el nom del film.

-I quin era?

-La porte des lilàs, tema de policies i lladres.

-Això dels cines ja ha passat a la història.

-Així és.

- Res és permanent. Tot se'n va un dia o l'altre.

-Moltes coses romanen encara en el seu lloc. Arquitectures, jardins, síquies, ponts, capelles, fonts...

-Sí. El llegat urbà i rústic dels anys 30 i 40. Aquells temps quan passaren per aquí Rafael Alberti, Georges Bernanos...

-Un Sóller gairebé idíl·lic.

-Segons com es miri.

-Però en aquells records del Sóller d'antany hi havia també algunes notes molt dramàtiques: morts de criatures que amb el avanços mèdics del dia d'avui s'haguessin curat, curacions miraculoses com la del Sant Crist de la parròquia que curà una dona paralítica, etc. Aquests records antics es barregen amb altres més moderns , dels anys 60, com de quan l'escriptor Federico Díaz Falcón i jo anàvem a un dentista que tenia el seu despatx a la plaça, veïnat del Banc. O el desaparegut restaurant de Can Cuixí, on preparaven un conill amb ceba que era just mel.

-Són tantes coses viscudes, tants viatges, tanta angoixa i goig a alhora, que finalment es poden traduir en fredor numèrica, estadística, setanta Nadals, setanta estius, la sensació d'uns dies que passen molt lentament en temps de jovenesa i a velocitat vertiginosa quan vas consumint la vellesa.

-Coratge, home, coratge, que d'altres més joves que tu han quedat pel camí.

-És veritat. Ens queixam de vici.

-Això mateix.

Notícies relacionades

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.