M'agradaria parlar aquesta setmana d'un home intel·lectual i científic que ens deixà una profunda petjada i per al qual, Sóller, no li fou quelcom indiferent. Em referesc a Miquel Batllori i Munné (1909-2003) al qual era dedicat un número de Estudis Baleàrics el juny de 2003 i gener de 2004. Entre els textos destinats a lloar i recordar la figura i la tasca d'aquest personatge t'han nostre es reprodueix un article que el pare Batllori publicava en el diari La Almudaina el divendres 8 de maig de 1942, un treball que duia per títol "Iconografia Mariana a Sóller". En aquells dies es celebrava a Sóller una exposició de Marededéus, des d'una que era de caràcter bizantí fins a moltes altres pertanyents a la modernitat. Així llegim, per exemple: "Dins l'ambient alhora auster i acollidor del vell convent, suaument perfumat per la veïna exuberància de la flor de taronger, és un plaer delitós recórrer aquella llarga estància, ornada com una volguda casa pagesa, oberta com una mà, mentre els ulls, llépols de velles i noves belleses, van aferrant-se contínuament, ací i allà, distreta l'atenció per l'imatge més propera que ens atreu o per la seva semblança d'esperit o per seu contrast d'estil..."
- S'explicava molt bé el Pare Batllori.
- Massa bé. N'era un expert en qualsevol qüestió d'art. Seguia dient: "L'art medieval s'inicia, en aquesta exposició, amb una miniaturesca tauleta bizantina, que és una delícia de daurats, grans ulls negres i ovalats rostres devots. Va venir a Mallorca des d'Itàlia que encara la família dels Serra no havia catalanitzat les dolçors sieneses de Simone Martini?"
- I qui eren aquests?
- En parlar dels Serra es refereix el pare Batllori a la família de pintors catalans dels segles XIV i XV, Jaume i Pere, inicis dels quals se'n conserva obra i que són representants de pintura italogòtica catalana, narrativa i delicada.
- I el tal Simone Martini?
- Aquest era un pintor italià nascut a Sienna el 1284 i mort a Avinyó el 1344. Era portador d'un estil molt propi i el seu gòtic era d'una gran elegància. Treballà a Sienna, Nàpols, Asís i Avinyó, exercint arreu una remarcable influència.
- I què més ens diu el pare Batllori?
- Diu que "l'escultura medieval s'hi troba millor representada. Són vàries estàtues de talla, pedra i alabastre, afinades per aquesta lleu sinuositat de les madones gòtiques esculpides sobre prestigiosos models francesos, estàtues que es donen la mà amb perfectes obres del Renaixement, i també amb amables verges barroques, vives i plenes de moviment i mallorquinisme..."
- Idò molt bé.
- Seguia el pare Batllori explicant detalls d'aquella exposició monogràfica de la Postguerra i sembla que les cases particulars, a més de les institucions, disposaven aleshores de moltes peces artístiques. Tanmateix m'agradaria també parlar d'uns poemes que figuren en un homenatge que es tributà també al Pare Batllori, i un dels poemes, el de Miquel Forteza, aprofitava un tema solleric. Aquest tema era la famosa Creu del Port.
- La Creu del Port?
- Això mateix.
- I com és aquest poema?
- Escolta. Diu: "Negre s'alça en el Port la creu del pi, / que ni el temps no la mar han fet podrir. / Com la mort més funesta sa figura, / guaitant l amar des de l'esquerpa altura. / Flota un record d'horror i de dolor. / Quan la tempesta creix, una clamor / damunt la mar terriblement ressona: és la veu procel·losa d'una dona / que allà morí en la desolada nit, / i vaga encar pels vents son esperit... / Dins les tenebres fonda l'he sentida / perdent el feble alè, perdent la vida / no calma l'insondable sofriment / l'encesa pietat del far clement. / Sols la creu que dilata sa figura / banyada en sang damunt l'esquerpa altura."
- Sí. Aquella creu del Port que donava la benvinguda als nostres navegants i que l'Arxiduc va fer dibuixar per el seu Die Balearen. Una creu que dominava els seus penya-segats a la sortida del port i que avui havíem de reivindicar com a peça de tradició històrica.
- Per mi que no quedi.
- I parlant un poc de tot vaig llegir no fa massa un article on es lloava la qualitat del nostre oli.
- Segurament el més sanitós de tots quants olis hi ha. Així ho demostra per exemple el "mestre de la cuina yoga, Richard Hittleman, enamorat de les amanides mediterrànies. És també interessant el que diu la doctora Agnès Azerad, metgessa durant molts d'anys a Cannes i especialitzada en problemes de dietètica i alimentació.
- I què diu aquesta senyora?
- Aquesta senyora escriu que "els olis, tan calòrics com les altres matèries grasses són lleument laxants i el més laxant de tots és el d'oliva. En medicina natural es fa servir en casos d'estrenyiment i sempre cru. Per altra banda quan més riques són les matèries grasses en àcids grassos poliinsaturats, més interessants són en el pla dietètic. Efectivament s'ha comprovat que aquests àcids eren no només inofensius sinó que eren també capaços de fer baixar l'índex de colesterol..." Tanmateix diu que no hem d'abusar de les fritures.
- Frits, fritures i fritangos.
- Això mateix.
