Els homenatges solen venir tard i a marxa forçada. Es solen retre a un personatge del que pensen farà poca cosa més sobre la que ja ha fet. Es celebren quan els anys ja atropellen l'homenatjat amb més de mitja dotzena de dècades. Fins i tot, no li donen la ditada de mel fins que és octogenari. Si l'homenatjat ha fet molta feina i no es troba encara en edat de jubilació, diuen que tot plegat, feina i autor, és quelcom anecdòtic. Parlen de la seva obra sense haver-la llegida. Fan més cas d'un crítica borda i dolenta que tot un seguit de crítiques honorables. Solem donar un homenatge a aquell treballador de l'art i la cultura que es veu amenaçat per un càncer terminal o una malaltia molt greu. Aleshores priva el sentit humanitari. Però si l'artista es troba sa com una rosa el deixen estar. Fins i tot jo diria que hi ha una bona quantitat de "morbo" en aquests afers. Imés vergonyós és encara quan és celebrat un homenatge post-mortem i no en feren cap en vida al subjecte en qüestió. El passat dissabte dia 29 de gener en el marc renovat del teatre Mar i Terra, en el carrer ciutadà i catalinero de Sant Matgí es celebrà un homenatge en honor de l'amic Antoni Serra, escriptor i periodista. El lloc, al qual no vaig poder assistir perquè em trobava lluny de l'indret, no podia ser més literari i evocatiu. Es tracta d'un teatret amb porta mudèjar i sala romàntica que resulta idoni, ara mateix, per a qualsevol acte cultural o reivindicatiu. L'obra d'Antoni Serra és llarga i sòlida. Amb una visió magnífica de quines són les mancances i quins són els grans defectes de la nostra societat. Aquesta mirada crítica, no mancada d'imatges copsants, és en aquests moment valuosa. I encara Antoni Serra té molt que dir i molt que contar. Jo ja el coneixia, essent infant, per vincles familiars, però fou a l'època d'estudiant, potser el 1966, quan anant a les seves xerrades i llegint els seus llibres em vaig sentir prop del que per mi fou un mestratge.
- Vols dir?
- Sí. Te'n puc donar un exemple.
- Quin exemple?
- El de conèixer textos polítics d'esquerres gràcies a alguna de les seves indicacions. En aquells anys jo era delegat de curs entre els estudiants de l'Estudi General Lul·lià i record que hi havia dos bàndols, els d'aquells que es deien de Falange Española Auténtica i els altres, és a dir, els que volien llevar en Franco i restaurar la democràcia. Es parlava de republicans, comunistes, socialistes, maoistes, etc. formant un front comú. A l'altre costat els del Règim i els indiferents amb sang de peix que eren en aquesta terra majoria.
- Quines coses!
- Antoni Serra fa molts d'anys que mereix aquest homenatge.
- És veritat.
- Qui no recorda aquella "aula de teatre" que es feia a la Casa Catalana i el dia que els grisos hi entraren porra en mà...
- I això que en aquella època, a Mallorca, no hi havia gairebé estudis universitaris. Així i tot hi havia una bona grapada d'estudiants universitaris que feien els seus cursos per lliure a Barcelona i només s'hi traslladaven en temps d'exàmens. Record aquells professors que feien la tasca com a tutors d'alumnes lliures de diferents facultats. En aquella mena d'acadèmies privades també es discutia de política.
- De totes maneres era quelcom perillós.
- Mon pare tenia aleshores un obrador on es fabricaven forns per a secar sabates. Els treballadors eren de la branca metal·lúrgica i l'encarregat era un barceloní que li deien Mestre Jaume, un altre "mestre" en afers de política. També ell em proveí de certes lectures clandestines i potser, la millor lliçó, fou la seva personalitat, un home de conviccions fermes. Tot i que era agnòstic i anticlerical, donava almoina als clergues de Sant Joan de Déu perquè els sabia reconèixer la seva meritosa tasca social. Un dia va tenir algunes diferències amb un antic legionari que era aleshores obrer de l'empresa i aquest, un divendres capvespre i en companyia de dos treballadors més com a falsos testimonis, anà a denunciar-lo al Govern Civil. Com que mestre Jaume havia estat a Can Mir en temps de la Guerra l'empresonaren sense judici més de quinze dies...
- Quines coses. Quan era això...?
- Cap al 1958 o 59...
