Setmanari Sóller

134
anys

La magdalena de Proust

Em demanava un curiós que passava per Sóller, quina mena de pastes per a te o cafè eren les més característiques de fabricació local. Em parlava del gató (gateau) d'Andratx i s'Arracó, de les galetes d'Inca, dels panets de Consell, etc. I jo li vaig dir que la nostra tradició pastissera i rebostera abundava en varietat i qualitat. Tanmateix si volia una cosa que tingués alhora arrels solleriques i franceses li eren ben recomenables les autèntiques "magdalenes", suaus i esponjoses. Ara que funciona a la nostra vall una associació franco-sollerica que entre altres coses evoca aquella llarga època de relacions comercials enter el país gal i el nostre municipi, he pensat en un establiment, forn i cafè alhora, que es troba a Palma, vora el mercat de Santa Catalina, cantonada de la Plaça Navegació i que porta per rètol "La Madeleine de Proust", negoci del qual n'és propietari un amic francès.

- Ah Caram! "La Madelaine de Proust"?

- Exactament. Marcel Proust (1871- 1922), el gran escriptor, ho conta en el seu relat "Du côté de chez Swann" (1913), on demostrava ser un autor memorialista i detalllista. Podríem dir, real com la vida mateixa-

- Vaja! I què escriu de les magdalenes?

- Escriu: "Ja feia anys que a Combray estant, tot el que no fos teatre i el drama del meu estat malaltís, m'importava poc o no existia, quan un dia d'hivern, quan jo retornava a casa, una mare, veient que jo tenia fred, em proposà de fer-me prendre, contra el meu costum, un poc de te. Ho vaig rebutjar de seguida i ella envià aleshores a cercar un d'aquests pastissos curts i en forma de dau anomenats magdalenes i que semblen haver estat moldejats dins la cara ranurada d'una conquilla de Sant Jaume. I tot d'una, maquinalment, entristit per la grisa jornada i per la perspectiva d'un trist demà, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on hi havia deixat que es tornés encara més moll un tros de magdalena. Però a l'instant mateix que la mossegada i la glopada es confonien, és a dir, que les miques del pastís amarades de te tocaven el meu paladar, vaig experimentar, atent a quin cosa em passà, quelcom extraordinari. Un plaer delitós m'havia envaït, aïllat, sense saber-ne la causa. Això m'havia mostrat les vicissituds de la vida indiferents, els seu desastres inofensius, la seva brevetat il·lusòria, de la mateixa manera que opera l'amor tot omplint-me d'una essència preciosa: o més aviat aquesta essència no es trobava dintre meu, era jo mateix."

- Caram! Curiosa manera d'explicar-ho! Si que és rar això d'estimar un pastís.

- Idò qeu prenguin nota els nostres pastissers. Veus de quina manera un senzill pastís pot despertar tantes passions. Algú em va dir, no sé si és veritat, que aquesta pasta fou inventada per a celebrar la inauguració d'aquella església parisenca, que es diu "La Madeleine"... però no és l'única versió o llegenda del seu origen...

- I què més diu, Proust?

- Diu: "Aleshores jo vaig deixar de sentir-me mediocre, exposat a les casualitats, mortal. D'on m'havia pogut venir aquest poderós goig? Jo sentia que aquest estava lligat al gust del te i del pastís però el sobrepassava infinitament, no devia ser de la mateixa natura. D'on venia doncs? Què significava? Per on tenir-lo present? En vaig prendre una segona glopada i no va afegir res a la primera, i encara una tercera em portà menys que la segona. Aleshores m'atur i les virtuts del beuratge semblen disminuir. És clar que la veritat que cerc no és en el te sinó en mi mateix..."

- Certament és complicada aquesta manera de dir les coses. També és veritat que molt poca gent posa atenció en els petits detalls, que són moltes les coses que passen desapercebudes, que ningú o quasi ningú veu els mèrits a les minúscules coses de cada dia. Seguia dient Marcel Proust: "De sobte el record d'allò m'ha aparegut. Aquest gust era el del petit tros de magdalena que el diumenge matí a Combray (perquè aquest diaj o no sortia abans de l'hora de la missa), quan jo anava a dir-li bondia a la seva cambra, la meva tia Lleònia m'oferia després d'haver mullat el pastís din la seva infussió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m'havia fet recordar res abans que jo l'hagués tastat."

- Tornem-hi! Veritablement era un home ben obsessiu?

- I encara ho definia i ho redefinia. Explicava ben entossudit: "Les formes i també la del petit pastís conquilla, tan greixosametn sensula, sota el seus plecs sever i devot, havien perdut la força d'expansió que les havia permès de retrobar conscniència. Però quan un passat antic res no resta, després de la mort dels éssers, després de les destruccions de les coses, l'olor i el sabor hi són encara molt temps, com les ànimes, a ser recordats..."

- Sí. Com ell diu "el record immens que és com un edifici que ningú no pot esbucar".

- Quines coses!

Notícies relacionades

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris