Setmanari Sóller

134
anys

Manuela de los Herreros i Marcel·lina Moragues

Parlàvem fa unes mesades de com les historiadores Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar havien aconseguit reivindicar la vida i obra d'unes escriptores i poeteses del segle XIX i primer terç del XX a Mallorca, les quals composicions no desmereixien gens de les que feien els poetes masculins dins les mateixes condicions de forma i fons. La nòmina és la que segueix: Victòria Penya, Margarida Caimari, Angelina Martínez, Manuela de los Herreros, Marcel·linaMoragues, Maria Ignàsia Cortès, Emilia Sureda, Maria Verger... i quelcom més famoses, Maria Antònia Salvà i Maria Mayol que és honor i patrimoni de casa nostra. Tot un equip de plomes ben trempades on no hi és absent la temàtica sollerica...

-Vols dir?

- Comencem per Manuela de los Herreros (1845-1911) que escrivia un himne a la Mare de Déu de la Victòria, patrona de Sóller del Foment de la Cultura de la Dona: "Mare i Reina de la Victòria./ Vos qui haveu tot temps vençut./ Vos qui brillau dins la nostra història/ dau-nos senyora llorers de glòria/ ialt empar de vostre escut."

- Caram!

- I en una altra composició, aquesta datada de 1877, escrivia: "Té ma pàtria rics vergers/ muntanyes empinades,/ i té viles escampades/ per dins horts de tarongers."

- Versos purament romàntics d'una certa ingenuïtat. Supòs que hi ha poques muntanyes que no sien empinades...

- I què vols? Anem a una altra autora.

- Endevant.

- En aquest cas es tracta de Marcel·lina Moragues (1856-1923) i del seu poema anomenat "Sóller"...

- "Sóller", és clar...

- Diu així: "Sóller, hermosa Sóller, la rica flaire/ la més bella entre totes les viles, jo et salut./ Embalsamat d'aromes més pur corre aquí l'aire/ que torna nova vida al cor de mals retut."

- Vaja! Curiós i oblidat poema.

- Supòs que sí. I segueix: "Els torrentols murmuren, les taronges groguegen/ són fruit com l'ambrosia delita el paladar./ Dossers de flors i fulles per tot arreu ombregen/ del pla fins a la muntanya, dels horts fins a la mar."

- És graciós això dels "torrentols murmuren".

- Si tu ho dius...

- És una casta de versos que omplí tota una època.

- Tornant a Manuela de los Herreros ens crida l'atenció la poesia dedicada "A la memòria de sa meua estimada amiga, Donya Maria Pons, vídua de Pons", en data 31-XII-1902.

- Ha plogut molt des de llavonses.

- Ja pots dir, ja...

- I com són aquest versos?

-Aquí en tens un botó de mostra: "Hi ha ferestes/ que fan el cor tremolar;/ amb so vent me va arribar/ una paraula d'aquestes."

"I des de que em tocà aquell aire/ s'experiència m'ha ensenyat/ que jeure d'un costipat/ se pot prendre es desaire."

- Més que entretingut, sorprenent.

-Així és. I referint-se als sollerics diu:

"Feiners són los fills teus, de mar vencen les ones/ de les llunyanes terres aporten grans cabdals;/ al retornar. oh, pàtria, gaubança tu los dónes/ in en eixos camps que encanten aixequen bells casals."

- Història pura i història més que mai perquè els temps migratoris dels nostres paisans ja són matèria de cronista antic.

- Heus aquí aquesta altra estrofa:

"Que de records s'aixequen, jolius dins la memòria,/ al trepitjar la platja, el contemplar el port,/ dels sollerics amb moros, del sant de Penyafort."

- Més il·lustratiu impossible.

- Això mateix.

Notícies relacionades

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris