Setmanari Sóller

134
anys

Llewellyn Knox

37763

23-03-2020

Mary Westmacott era la mateixa persona que Agatha Christie. Va signar novel·les amb un nom o l’altre. Com a Mary Westmacott solien esser relats romàntics. Pel que fa a Mallorca va publicar una narració titulada «Problema a Pollença», que apareixia dins el volum «The Regatta Mistery» i llavors, sense esmentar la nostra illa, «The Burden», que significa «La càrrega», que quan és psíquica o espiritual també pot arribar a esser ben feixuga.

Aquí, l’escriptora britànica ens conta les experiències d’un home anomenat Llewellyn Knox que havent viatjat a una illa, cerca la pau i el repòs. Com a «Problema a Pollença» el teló de fons és un port de pescadors i alhora turístic. Pot esser el Port de Sóller? Degué conèixer el nostre port Agatha Christie aquell any de 1956? Heus aquí el misteri afegit: «Per primera vegada al llarg de diferents setmanes, Llewellyn es sentia tranquil i en pau.

Potser, aquí, a l’illa, podria prendre’s un descans i reflexionar sobre si mateix i el seu futur. Aquest es perfilava clar en el seu conjunt, però esborradís en alguns detalls. Havia passat per moments d’angoixa, de buidor, de fatiga. Ben aviat començaria una nova vida, més senzilla; una vida amb menys exigències: la vida d’un home com qualsevol altre, amb només una desavantatge: la començava als quaranta anys».

-Vaja! Psicològic sí que ho és!
-Això de la crisi dels quaranta sol esser un fet generalitzat. Es quan, moltes vegades, apareixen els divorcis, els avorriments domèstics, les primeres tragèdies familiars…

-No sempre!
-És clar que no. N’hi ha que es conformen amb allò que la vida els dóna o que per la seva dinàmica no tenen temps d’avorrir-se…Seguim amb el senyor Llewellyn Kox: «Va empènyer la porta giratòria i va sortir al carrer. L’aire era calent, impregnat d’una suau fragància humida. No tenia l’exòtica llangor de l’oratjol tropical, però era prou teb per a relaxar la tensió. El ritme accelerat de la gran urbs restava enrere con si a l’illa es pogués practicar un retrocés a altres temps, quan la gent acudia a la feina sense apressar-se…Arribà a una cantonada i va baixar per un carreró que duia al port. Dues al·lotes que es passejaven juntes passaren molt prop d’ell. Parlaven i reien sense mirar al darrere on un grup de quatre jovencells les seguia. Eren boniques, aquelles xicotes, amb una orgullosa bellesa morena que els anys ferien minvar…»

-Ho diu la cançó: «Una filera de tot el carrer, a mitja hora baixa, a mitja hora ve…».
-I ja ens trobam a la part plana dels molls: «Havent davallat pel carrer, es troba a la zona portuària, on, per tot arreu, es veuen cafès amb amples terrasses on la gent s’asseu al davant d’uns tassons contenint begudes de colors vius. La multitud passava amunt i avall el davant de les cafeteries. Les seves mirades descobriren novament que Llewellyn era un estranger, però no mostraven interès ni sorpresa. Estaven acostumats als turistes. Venien en els iots, anaven a la platja, de vegades només unes hores, mentre que d’altres restaven dies…Els hotels eren mitjanament luxosos puisque no comptaven amb els conforts que convoquen a llargues estàncies…Bevia a petits glops el licor i mirava a la gent, els llums, el port…».

-I les dones?
-Sí. També una dona: «Llewellyn la va mirar amb un gest de sorpresa. Duia un mantó de Manila brodat amb flors sobre un fons verd esmaragda, com els que empraven moltes de les al·lotes que passaven pel carrer, però aquesta, ell n’estava segur, havia d’esser anglesa o nord-americana. La seva bellesa rossa destacava entre les altres dones que ocupaven el cafè. Un gran manat de buganvílies color corall quasi cobria la taula penjant per les voreres…»

-La dona dels misteris? La turista de les turistes?
-Així és. Ja tenia Llewellyn un motiu per entretenir-se tot investigant qui era aquella al·lota que segur no depassava la vintena d’anys…Anava cada nit a la cafeteria aquella, s’asseia a cel obert, es bevia una copa de conyac i semblava absent, pensativa, la mirada sobre els aigües del port i els llums que s’hi reflectien…Havien passat dues setmanes quan Llewellyn no es pogué estar sense parlar amb ella…Em permetria que m’assegués uns moments per a parlar amb vostè? L’escenari, per esbrinar el secret, es va anar complicant: Un xalet blanc amb persianes verdes, un pintor excèntric, la deixa d’un milionari espanyol…

-Teló!

Notícies relacionades

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris