Tal i com vaig iniciar la setmana passada , seguim amb l’estudi de la societat i l’alimentació, durant un dels períodes més durs de la societat espanyola al segle XX.
Després de la gerra, la recessió econòmica va fer estralls en un país dividit i fet malbé, d’on més 300.000 persones , d’un total de 26 milions, havien pres es camí de l’exili i quasi el mateix nombre de persones omplia les presons del govern, i per últim més de la meitat de la població havia perdut algú conegut durant la gerra.
Amb aquesta imatge de la societat cap als 40 no es difícil imaginar que les penúries, les malalties i la fam eren companyes de viatge dels espanyols.
A l’estiu del 39 es va implantar el racionament dels aliments a la població , però també es va implantar amb aquests mesura, la impossibilitat de tenir una correcta nutrició, ja que els aliments predominants eren les llegums, pa, patates, pastes de sopes, carn de condoyn, xocolata, farina i oli principalment. Això feia que l’aport de certs nutrients com les vitamines, minerals, o els greixos fossin insuficients.
El pa que fins a les hores havia estat l’aliment base de les famílies espanyoles, es va convertir en un objecte de luxe, ja que en els millors dels casos els afortunats de tenir cartilles de tercera categoria podien obtenir fins a 200 grams de pa. No cal a dir que el mercat negre de productes d’alimentació era pels algunes famílies l’únic sustent, tants pels compradors com pels que es podien permetre vendre alguna cosa.
Aquí, a Sóller, era molt habitual que les famílies dels soldats o mariners venguessin productes d’estraperlo, ja que ells tenien més fàcil accés a certs productes. La resta de població s’havia de conformar amb fruits secs, alguns productes salats i tot allò que podien rapinyar dels seus horts. Li vaig demanar a la meva padrina que m’expliqués alguna cosa sobre l’alimentació d’aquesta època i va ser clara i concisa: molta fam.
A tot això, se li havia d’afegir que el subministrament del racionament era tan irregular e imprevisible que a vegades , i durant llarg temps, es privava a la població d’algun producte bàsic.
He trobat una ressenya periodística que descriu ben bé la situació d’aquells anys:
“Madres y hermanas, esposas e hijas en una paciente, sufrida, dolorosa y desalentadora tarea de hogar y de familia. Llegaron a confeccionar tortillas sin huevo, guisos sin carne, fritos sin aceite, dulces sin azúcar, café con trigo tostado; hicieron pucheros con huesos, cocidos sin semilla ni patatas, embutidos de pescado”.
Claudio Grondona, diario Sur de Málaga 1970
Ja per acabar la sessió històrico-gastronòmica d’avui una curiositat: l’estraperlo deu el seu nom al la unió dels llinatge de dos grans estafadors: David Strauss, que es dedicava als jocs d’atzar a la costa Francesa i el seu soci Perlowitz, ambdós inventors d’una ruleta elèctrica amb la que plomaven a tothom, mitjançant trampes i estafes.
Foren expulsats de Niza, on tenien la seu, i recalaren a espanya a mitjan del 1933, a Barcelona on aconsegueixen permís per a posar la seva ruleta a sitges. Més tard aconsegueixen permís per a muntar “paradeta” a San Sebastià, on sols tres hores després d’obrir el local la policia els hi fa tancar . Mesos més tard recalen a Formentor, on els hi arriba una altra prohibició.
Bona setmana i ens trobam d’aquí a set dies.parlemdecuina@hotmail.com
