La resposta ràpida és que sí. Però, què són els privilegis masculins? Quines diferències hi ha entre privilegis i drets negats? Són voluntaris els privilegis?

En temps passats, els companys en la lluita feminista trairen repetidament les dones amb elevades excuses com la revolució, la justícia social, la democràcia o un món sense classes. Avui, ho fan per la grollera glorificació futbolera d’un maltractador.

L’oportunitat d’un col·loqui al que ens convoca la regidoria d’Igualtat de l’ajuntament d’Eivissa, ens obri a poder parlar dels Grups d’Homes.

Amb el nom: Homes parlant entre homes.(1) Parlar entre homes per quin motiu? Homes de manera exclusiva? Quin sentit té i que es proposa amb la tasca dels Grups o cercles d’homes.

Com a societat hi ha qüestions, esdeveniments, tradicions, i fins i tot delictes, amb els quals som més permisius i indulgents. En aquests casos, tendim a minimitzar la seva importància i a cercar justificacions. I ho feim perquè, en certa manera, participam de les seves causes, les entenem i identificam amb elles. És curiós perquè, fins i tot, entre els més brillants i avançats pensadors succeeix.

Si el patriarcat no existeix, si la masculinitat no és problema, si la violència no té gènere, si la misogínia és cosa del passat, si tots som iguals en drets i obligacions, llavors...

Tots i totes sabeu - perquè el nostre entorn ens ho repeteix amb campanyes de tota mena - que, en breu o, si més no, durant aquest mes de novembre, se celebra el Dia Internacional per l'eliminació de totes les formes de violència contra la dona. Ningú ha de recordar-vos o venir a explicar-vos què és la violència de gènere, perquè tots i totes sabeu exactament què és.

Les cures, la vida en el Centre. Són sense cap dubte eixos transversals que ara mateix els trobam en un debat continu. Quines són les mans que desenvolupen les cures? A l’article següent Martha Zein ens fa una descripció a la qual convidam a fer-hi una aproximació des de la perspectiva de les masculinitats. Quina és la interpel·lació a la qual ens aboca? En quin punt ens trobem els homes en aquest univers de les cures?

Res ajuda a trobar un retrat robot o un perfil en els disturbis que han ocorregut aquests dies; ni les ciutats, que es mouen des de Barcelona a Logronyo i des d'Eivissa a Vitòria; ni els barris on s'han duit a terme. Uns són obrers de la perifèria i uns altres del centre urbà. Alguns amb membres de l'ultradreta i de 'comandos' antisistema, uns altres de 'negacionistes' i ultres d'equips de futbol

L'article 456 del Codi Penal vigent sanciona a qui imputés a alguna persona fets que de ser certs constituirien infracció penal si ho fes amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu per la veritat davant funcionari judicial o administratiu que tingui el deure de procedir al seu esbrinament.

Els homes continuem parlant massa. Ocupem gairebé tot l'espai públic i amb prou feines ens hem incorporat, tímidament i sense renunciar a la nostra capa de superherois en privat. La nostra veu continua sent la dominant

Em vaig passar tota la infància odiant les nines. No podia sofrir que m’insultassin dient-me que em pareixia a elles. No m’agradava jugar amb elles i totes em pareixien éssers inferiors i menyspreables. Eren tot el que jo no volia ser. Refusava profundament tot el que és femení i el meu amor per ma mare, la meva padrina i la meva cosina em generava una profunda contradicció interna, perquè elles eren del bàndol de 'les altres'.

Em fa 'gràcia' cada vegada que llegeixo aquestes respostes furibundes assegurant que no hi ha masclisme i que les que ho denuncien són unes exagerades, histèriques, amargades i/o 'feminazis' exagerades, histèriques, etc.

Aquest estiu és amb diferència, el de tota la meva vida, quan he passat més temps tot sol. Almenys, òbviament, des que sóc pare amb responsabilitats, - que no càrregues- familiars. Per raons que ara són llargues d'explicar, fonamentalment perquè així ho han decidit ells per si mateixos, tant el meu fill com la meva filla han passat dos mesos sencers seguits, a l'estiu, amb la seva mare i família materna.

És adient, en aquest dies escoltar, llegir, el que ens expliquen el que suposa el sistema prostitucional. Des d’aquesta secció, seguint amb els objectius que ens condueix la reflexió al voltant de les masculinitats, hem d'agrair la facilitat amb la qual ens han permès publicar l’entrevista que ha publicat: https://geoviolenciasexual.com/ (1) Una conversa amb el llenguatge clar i rotund al qual ens té acostumats Amelia Tiganus.

El text que publicam a continuació no necessita cap explicació. Aquestes notes pretenen ampliar la perspectiva des de la qual s’emmarca l’autor, Rafa Soto, que respon a una acció de sinceritat pública i oberta.

L'integrant de l'Institut de Masculinitats i Canvi Social, Luciano Fabbri, sosté que, des de molt primerenca edat, se'ns inculca que el temps dels homes per a fer el que vulguin val més que el de les dones.

Em costa començar a escriure aquest testimoni. Tinc por d'expressar-me malament o de ser mal interpretat. Però al mateix temps una profunda necessitat de fer política primera des d'allò personal, posant el meu cos. No vull fer un pronunciament ni una proclama. Vull parlar a partir de mi.

Molts homes s'indignen davant les crítiques al que pràcticament només fan els homes, en canvi no es mobilitzen perquè els homes que ho duen a terme deixin de fer-ho. Així ocorre amb les violacions, comeses en el 99% dels casos per homes

Sabeu quina és la diferència entre les dones feministes i els homes aliats del feminisme? Nosaltres a més de manejar el discurs teòric, també contam les nostres experiències personals, posam el cos, parlam del que sentim.

El paradigma (i mite) de l'ocell fènix ens explica: «Quan al fènix li arribava l'hora de morir, feia un niu d'espècies i herbes aromàtiques, ponia un únic ou, que covava durant tres dies, i al tercer dia hi calava foc. El Fènix es cremava per complet i, en esdevenir només cendra, ressorgia de l'ou el mateix ocell fènix, sempre únic i etern. Això ocorria cada cinc-cents anys».

Els homes necessitem enfocaments que permetin entendre els grisos de la masculinitat. En una era feminista, hi ha una oportunitat única per a infringir aquesta posició obligadament racional, autoritària i dura de la masculinitat.

En la llunyana existència de l’invisible ja ve, ja arriba, la tardor, regueró d’estípules principesques, divinitzant el paisatge erm en la pagesa i africana pell negra d’aquest planeta.

Axel és un home jove que està a punt de ser pare. Un pare primerenc. Aquest home vol ser un pare compromès en la criança del seu fill. Vol ser diferent al seu propi pare que ha estat absent en molts moments importants de la seva vida.

L'any que ve farà trenta anys de l'estrena de Thelma & Louise. Al meu poble, dels 6 cinemes que varen haver-hi, ja no en queda ni un, i aquell en concret on la vaig veure, el Cine Regio,

I vosaltres, benvolguts homes, en quin lloc apareixen i us permeteu mostrar-vos aquestes «llàgrimes amagades»?

Ha arribat l’Orgull i tot el país ja s’hauria d’estar preparant per a una gran vetlada: festes multitudinàries, milers de turistes i polseretes i ventalls dels colors de l’arc de Sant Martí a tot arreu.

Vivim una situació inèdita, mai vista, una pandèmia global, de tal manera que la seva virulència ha copsat a tothom i gairebé ve essent l'únic motiu de conversa. Precaució i respecte, compliment de les condicions de seguretat, i responsabilitat individual i col·lectiva.

En el treball que obri a la desconstrucció dels models arrelats en la masculinitat normativa, hi trobam tot un ventall d'oportunitats a desenvolupar des dels Grups o Cercles d'homes. (1) Amb el punt de partida de la perspectiva de Gènere, amb el desig d'indagar, revisar, que permet aflorar des del més profund, el que esdevé incòmode.

En 'El malestar en la cultura', Freud va defensar que la societat europea de principis de segle XX era una societat reprimida i repressora. Reprimida perquè practicava un moralisme hipòcrita basat en la inhibició sexual i afectiva. Repressora perquè va crear una mentalitat i uns codis de conducta dirigits a vigilar i castigar la satisfacció de les pulsions eròtiques més enllà de la norma establerta.

Com a bon home, he après a amagar el meu amor, la meva part sensible i tot el que pogués anar en aquest sac. El patriarcat em va ensenyar a reprimir les meves emocions, a negar la meva sensibilitat i a complir amb un rol que no vaig tenir l'oportunitat, si més no, de qüestionar.

Quina és aquesta 'civilització' en què ens trobem? Quines són aquestes cerimònies i per què hi hauríem de participar?

Virginia Woolf, Tres guinees,1938

No hi ha dubte. Estem passant una veritable prova d’estrès, com aquelles que deien que feien als bancs durant la crisi del 2008.

Per a mi la gratitud és un tema pendent. Em deman per l'origen d'aquesta mancança i el que em ve al cap en primer lloc, és la meva mare, fent infinitat de coses que ningú li agraïa perquè «eren les seves tasques», allò que s'esperava d'ella, el seu rol...

Duim de confinament ja molt i s’ha passat volant, en el meu cas. Ja em veig tornant al que anomenam la «nova normalitat», que té poc de nova i massa de normalitat. Normalitat capitalista per seguir comprant, viatjant, corrent -amb pressa, no de runner- d’un lloc a un altre. També podem fer el que fèiem canviant el què, amb qui i cap a on.

Les aportacions a la reflexió al voltant de les masculinitats sovint ens permeten eixamplar el context més immediat i, com és el cas que presentam avui, nodrir-nos del que, més enllà dels límits europeus, se'ns fa proper i ens ressona, facilitant eixamplar les nostres perspectives.

Misogínia: nom femení. Aversió a les dones o falta de confiança en elles.

El meu pare va morir quan jo tenia sis anys.

Quan vaig arribar a l'adolescència la meva mare em va demanar perdó per no saber ensenyar-me a afaitar (no passa res, mamà… no passa res… això no em va fer falta…)

Emili de Balanzó és, ben segur, un home que mereix que el tenguem present. Fer-ho des dels espais de condolences, amb el buit que genera la pandèmia de la COVID-19, multiplica el dol.

Una amiga meva em va obrir els ulls: «L’edat és una presó». Una presó simbòlica, si es vol, però una presó. I és que arriba un moment que veus com va canviant la mirada dels altres sobre tu. Et miren però no et veuen. Ets l’edat que tens, com si fos un vestit arrapat al teu cos, el vestit de l’home invisible.

Cada un de nosaltres dóna sentit a la vida dels altres. Una magnífica perspectiva per afrontar la situació actual, derivada del confinament i de la crisi de la Covid-19, que ben segur ens ha de portar a reflexionar. Podem fer-hi múltiples consideracions, sempre apropant-nos a la vessant de la col·lectivitat, aquesta empenta i responsabilitat comuna a la qual ens volem lligar.

Llegesc aquests dies publicacions amb un conjunt de recomanacions dirigides expressament a la població masculina adulta, a nosaltres, els homes, per a ajudar-nos a gestionar aquests temps d'obligat confinament. A més dels adequats consells i pautes per a abordar l'estrès, la tensió i altres dificultats humanes a compte del tancament, s'aporten advertiments específics com aquest:

Oferim la segona part de l'entrevista amb Amelia Tiganus, dona feminista, activista,

A Desembolicar, portam, de nou, una article de Lionel S. Delgado, amb unes aportacions que rompen alguns esquemes, del que, des de la normalitat, l’utilitarisme, l’hegemonia masculina, es considera norma. Per ventura, ara, en temps de confinaments i preocupació per la pandèmia, alguns incentius que ens permetin remoure el pensament normatiu i androcèntric, ens ajudin a resignificar alguns dels paràmetres naturalitzats.

Alessio Miceli és membre de l’associació italiana 'Maschile Plurale'. Professor de secundària (dret, psicologia social), escriu i intervé en temes de masculinitat, relacions entre sexes i antiviolència, tant en reunions públiques com en diferents contextos d’educació i formació (escoles i universitats, centres contra la violència, associacions, etc.). Col·labora amb algunes realitats del moviment de dones.

Diverses maneres de sentir, de bategar, una mateixa ruta per on transitam. El 8M és el dia de les dones. Des d’aquest espai aportam reflexió personal des de tres maneres de sentir, tres etapes vitals. Així en aquest ordre: Pere Fullana F., Justo Fernández López i Enric Urbano Angel, compartim a Desembolicar:

Fruit d’un treball de trobada personal, d’indagació i del compartir col·lectiu, en el context d’un Grup d’homes, Paco Esteve ens regala aquest relat. Escriptor, pare, curós amb la paraula, amb el text que posa al nostre abast, tenim un exemple d’home que mira de desembolicar-se de les velles cuirasses.

Una aportació que ens ajuda des d’un estudi de les teories, fetes amb cor, a conèixer i ell ho expressa com a, desgranar els embolics de la masculinitat.

Michael L. Muller Flury, es presenta com Treballador Social, amb un Màster en Intervenció Psicosocial, Mediador Comunitari, pollencí, jove i compromès amb la política pel bé comú. Un home en transformació constant que no atura d’aprendre.

Es transpira per arreu, aquests dies un seguit de missatges que com cada any arriben des del sistema de consum, de cara a mirar l'amor des del prisma de l'amor romàntic, tot com un producte... Es produeix un bombardeig de convidades al consum, sota la flaire de viure i cercar l'ideal de l'enamorament.

Seguint el que es va encetar la setmana passada, envers el cos i les dimensions de proximitat, cura, atenció personal i col·lectiva, aportam una altra perspectiva. De la mà de Juanjo Compairé i amb la riquesa de detalls per part d'Antonio Centeno, que ens descriuen per a Desembolicar, tot un univers de prismes sobre els quals se sustenta la cura envers persones amb discapacitats funcional, vist des dels angles de la perspectiva de gènere.

Amb aquest article Antoni Aguiló ens proporciona una perspectiva molt escaient per apropar-nos al cos. Des de la masculinitat, molt sovint l'atenció al cos esdevé esbiaixada, quan de fet, quan parlam de masculinitats dissidents, de despatriarcalitzar, ens convé entendre que, segons ens expressa J. Eloy: «La teoria social i cultural del cos ens diu que aquest és més que un organisme biològic, això comporta un element social i cultural important. En aquest sentit podríem afirmar que la cultura està en el cos.»

Víctor Sánchez, és un home que cerca aprofundir des de la pròpia experiència vital, sense filtres, obrint-se mentalment i de cor, per a trobar respostes a moltes de les interpel·lacions que provenen de la masculinitat, sovint encaixades a cops, conduïdes per la força bruta del costum, o també admetent que les ferides obertes, mirades amb cura poden trobar guariment. Aquest text, és la primera part del 'diàleg' a dues mans, 'diàlegs masculins', als quals ens tenen avesats ell, en Víctor, i Justo Fernàndez, a les seves obres.

Hi ha un malentès molt gran quan no tenim clar que tots tenim alguna cosa a veure amb el masclisme, i que la nostra responsabilitat respecte a aquest se’n deriva per acció o per omissió.

Arriba a Palma l'obra 'Jauría', dissabte dia 14 al Teatre Principal de Palma es posarà en escena una ficció basada en el judici a La Manada...

Soc un home madur de cabells platejats i arrugues al front, però, en comptes d’abraçar la inevitable lleugeresa del temps i la vida, m’hi nego. Sembla que hagi oblidat que el tempus fugit i memento mori.

«Quan abans assumim els homes, que som masclistes i que exercim violència contra les dones, perquè vivim en una societat masclista i que incita a la violència contra les dones, abans podrem començar a la construcció d'una masculinitat sana i igualitària». Així s’expressava en Bernat, a l'encapçalament d'un dels espais, #HomesTransitant a @OnaMediterrània. https://bit.ly/2D28nFn