Setmanari Sóller

135
anys

El Final de la Pandèmia.?

Vivim una situació inèdita, mai vista, una pandèmia global, de tal manera que la seva virulència ha copsat a tothom i gairebé ve essent l'únic motiu de conversa. Precaució i respecte, compliment de les condicions de seguretat, i responsabilitat individual i col·lectiva. De cap manera ens podem descuidar, en cap sentit convé escapar de respectar les instruccions i recomanacions per tal d'esvair, no escampar el virus de la covid-19.

Mentre el virus que ens ha tengut confinats a casa ha limitat el desenvolupament d'allò que consideràvem normalitat, la vida social, escolar, el procedir de les tasques laborals, ha aturat a l'economia, col·lapsat les institucions i equipaments d'atenció sanitària, ha obligat moltes persones de l'àmbit sanitari a un exercici professional sobrecarregat i en situacions de risc extrem. Han mort milers i milers de persones en solitud, entre molts altres factors, hem vist el buit envers les persones més grans, les ingressades a centres residencials. Una situació manifesta de pànic ha ocupat bona part de la convivència social. Mentre tot això i més ha transcorregut a fora de casa, la pandèmia arrelada a la cultura masclista, ha sobreviscut.

A Desembolicar tractam de recórrer itineraris que permetin transitar, carregant energies que ens ajudin a entendre. Contribuint a una reflexió cada cop més col·lectiva, tot sigui des de l'òptica de l'home imperfecte. Des de l'experiència de recerca i indagació. Un procés que beu de les fonts més sàvies que ens mostren els feminismes, impulsant-nos a explorar, compartir, interpel·lar, per tal de fer front als malestars que genera el sistema cultural del patriarcat.

Ja hi tornam a ser. Sempre amb la queixa, en la provocació, amb l'assenyalament cap als homes. Alguns ho podem pensar així. Farem esment a algunes aportacions, triades entre els textos publicats en els darrers temps.

«No exempt de crítiques, es diu que molts pocs homes compleixen rigorosament el patró hegemònic de masculinitat, ja que la majoria es trobarien en l'òrbita d'una masculinitat còmplice, aquella que s'aprofita dels beneficis del dividend patriarcal d'una forma subtil (Beasley, 2008; Bermúdez, 2013; Peña, 2013).» (1)

Essent així, com és que encara no hem sortit d'aquest cercle de complicitats?

Com és que estam tan atrapats en un model que ens genera incomoditat?

També a un dels espais de ràdio, just començant el període de confinament, així s'expressava en Michael (2): «Potser no ens en podrem sortir del tot dels efectes de la pandèmia. El que podem fer és acompanyar, obrir espais de reflexió. Sense pretendre com a immediat un canvi radical, anem a treballar per tal d'evitar un retrocés.»

En aquest espai, aportam poques dades estadístiques, sempre hi ha llocs adients on cercar-les. Ara bé, des de fa setmanes, abans que arribi el final, han anat aflorant de cada vegada més les dades de creixement de les situacions de violència de gènere dins de les llars. Els llocs que han estat espais de confinament, espais que cal que puguin esdevenir de seguretat. Ens en feim ressò, amb una reflexió de Justo Fernández (3): Masculinitats confinades.

«Em tem que no acabem d'admetre que la violència d'un home contra una dona, en la intensitat que sigui, és un delicte. Cridar a la teva parella per a sotmetre la seva voluntat o colpejar la taula per a intimidar-la són conductes delictives.»

Amb quina magnitud tenim configurada la naturalització de les conductes de submissió a les quals estan sotmeses les dones, dia rere dia, des de fa segles? Quins són els elements dels homes per deixar de viure i entendre que els nostres privilegis configuren submissió? Identificam prou la necessitat de canviar i abandonar el sistema de poder que comporta la masculinitat normativa?

Desitjam, cercam, treballam, actuam entre totes I tots per assolir el final de la pandèmia. Respecte a la covid-19, hem de confiar que entre tothom, amb responsabilitat i seny, podrem trobar i celebrar el final.

Que podem dir el mateix respecte a les múltiples pandèmies que han esdevingut permanents, perdurables, totalment criminals amb moltes situacions?

Potser em direu exagerat si apunt diverses situacions i conductes humanes que deixen cada dia, arreu del planeta la seva empremta mortal, d'odi, discriminació, d'explotació i de violència.

Racisme, xenofòbia, aporofòbia, la LGTBIQ fòbia, la violència masclista..., serien algunes de les realitats pandèmiques a les quals em vull referir, de les quals esdevé difícil entreveure el final. La complexitat de cara a l'eradicació, no ens pot servir d'excusa per afluixar i quedar-nos simplement en els nostres espais de confort.

La cultura androcèntrica, el masclisme com eix natural de la vida, ha d'abandonar totes les seves cuirasses. De fet em vull atrevir a afirmar que en la base de la major part de les «pandèmies» esmentades, en el seu nucli dur, hi podem trobar el sistema, tantes vegades esmentat: La cultura masclista, el Patriarcat en tota la seva virulència.

Ens comentava fa poques setmanes a un dels espais de ràdio (4) Maria Duran, la Directora de l'Institut Balear de la Dona, que entre nosaltres, aquí a les Illes Balears, arreu de fet, hi ha molts homes bons. Molts homes de bona voluntat, que de cap manera exerceixen violència explícita envers les dones. Es demanava a la vegada: Com és que si tenim un percentatge alt d'homes bons, aquests es mostren sovint massa indiferents enfront de la violència que exerceixen uns altres.

Trasbalsa conèixer la crueltat dels assassinats racistes a EUA. Hem pogut expressar el dol i solidaritzar-nos. Em direu que aquesta part cruel i criminal, està fora dels paràmetres del model assassí de la masculinitat tarada? Només la trobam lluny del nosaltres? Quin final, volem per una en convivència sana i pacífica? A quina fase de desescalada ens trobam?

Atenint-nos als nombres, amb la consideració que els homes som prop de la meitat de la població: Com ho podem fer per tenir cura i protegir la vida de les persones amb qui convivim, amb qui ens relacionam, per tal d'aturar el contagi de la pandèmia masclista?

Aquest espai en aquesta ocasió ha volgut ser un petit mirall introspectiu. Una aturada per refer camins i continuar transitant: des de Desembolicar i desembolicant, desescalant la pandèmia que domina des de fa segles. Conscients que amb el camí que transitam, tant al dBalears, com a les emissores amb l'espai de ràdio, el que cercam, és compartir, reflexionar col·lectivament, prendre totes les precaucions en defensa de la cura de la vida.

Convidam sense gens de vergonya, a cercar els textos publicats i els espais de ràdio, per compartir-los, encara que hi hagi punts de desacord. Sabem que aprendre es fa amb ensopegades. Aconseguir el final de la pandèmia és de ben segur una tasca col·lectiva.

El #MasclismeMata és un hashtag que no podem deixar de tenir present. És escandalós l'impacte que suposa llegir notícies com la que publicà aquest diari (4) on es reflecteix que les Balears es troben en la taxa Mitjana més alta d'assassinats masclistes. Quina ha de ser la cura que cal que tinguem per eradicar-ho?

Si estimam la vida, si la volem posar en el Centre, cal que actuar amb rigor, amb cura, per poder arribar a la desescalada i el final de la pandèmia que provoca la virulència de la cultura patriarcal.

  1. A Desembolicar: Desgranant teòricament la masculinitat. https://bit.ly/3hLhZXU

  2. https://bit.ly/2yhSL12

  3. Masculinitats confinades, la bèstia es desperta sola: https://bit.ly/2Yex906

  4. https://bit.ly/3daM6FM

  5. https://bit.ly/2V1Iy1z

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris