Misogínia: nom femení. Aversió a les dones o falta de confiança en elles.

El meu pare va morir quan jo tenia sis anys.

Quan vaig arribar a l'adolescència la meva mare em va demanar perdó per no saber ensenyar-me a afaitar (no passa res, mamà… no passa res… això no em va fer falta…)

La veritat és que mai em va faltar res de tu, mai, res…. Ni com a persona, ni com a professional proveïdora, ni com a mare.

El que sí que em va sobrar és que des de fora s'obstinessin sense descans a assenyalar com un insalvable problema que a casa no tinguéssim un patriarca… No varen trigar a exigir-me a mi que ocupés la seva plaça (i jo no vaig trigar a acceptar-la, venia plena de poder i privilegis…)

Tota una societat, majoritàriament els homes adults, els meus supòsits referents, menysvalorant la meva mare.

Això sí que va estar malament, molt malament… m'ho varen ficar a les venes…. jo només tenia sis anys… he trigat molt, molt, molt de temps a treure-me'l…. i encara, encara…

(Ho sento molt, mamà… em dol el cor… ara que fa tant que ja no hi ets…)

Si hi ha alguna cosa que em fascina és la dificultat dels homes a detectar la misogínia, pròpia i aliena i, quan és assenyalada per massa evident, la poca importància que li atorguem.

Sospito que els adults homes no som ni remotament conscients de la profunditat vital i medul·lar que aconsegueix el nostre menyspreu i rebuig a les dones, incloses les que conviuen amb nosaltres. Per molt progressistes i igualitaris que ens auto-qualifiquem.

Sento que hem trobat una nova zona de confort consistent a conformar-nos amb demostrar cap a fora certes actituds igualitàries en l'extern, en el nostre discurs i posicionament social i en les nostres manifestacions (xerrameca). Fer-ho ens fa sentir bé, fins i tot orgullosos de la nostra tasca activista. D'alguna forma creiem que ja hem aconseguit l'objectiu 'igualitari' en nosaltres, que ja hem acabat el treball.

No sento que ens atrevim a continuar descendint a aquesta zona abismal que és la nostra subjectivitat, més o menys inconscient. Continuem obviant la rellevància insalvable de la manera en què vàrem ser construïts, socialitzats, educats i submergits culturalment. I no em refereixo a analitzar intel·lectualment la construcció dels 'homes en general', em refereixo a explorar la inqüestionable foscor de la biografia de l'home que jo habito. Sí, baixar als lúgubres soterranis de la meva pròpia història.

Només la intel·lectualitat mai va ser suficient per a fer by-pass a la realitat íntima. Sense realitzar el viatge interior, no és possible reconèixer en nosaltres la misogínia que vitalment ens mou, la posició subjectiva en la qual hem col·locat a la dona (a totes les dones) pel fet de ser-ho. I, si no hi ha acte-reconeixement, no hi ha acceptació i, per tant, cap possibilitat de transformació.

La conseqüència de mantenir aquesta assignatura pendent és que les 'memòries misògines' que conformen la nostra pulsió interior, la nostra masculina manera de veure la vida, continuen actives. Com si fossin trossos de 'codis de programa' sense depurar que, òbviament, s''executen' quan apareix en ella l'equació.

Per això els homes no reparem en la diferent forma en què abordem una situació quan el subjecte o l'objectiu, directe indirecte d'aquesta, és una dona.

Fins a la psicoanàlisi (i l'androcentrisme que el va parir) ha normalitzat la misogínia en els homes, associant-la a una resolució 'raonable' del trauma edípic. I ens hem quedat tan tranquils (una vegada més) amb aquesta suposada normalitat en la qual de nou culpem a les dones i passem per alt, de manera profundament misògina, que elles són les víctimes.

I aquest és l'aspecte que vull destacar en aquesta reflexió: el desvergonyiment i facilitat (que ratlla en el psicopàtic) que els homes obviem que una dona (totes) està sent víctima dels nostres actes, de les nostres conductes, de l'estúpida forma en què les menysvalorem, els 'expliquem coses' i les 'tutelem', de la nostra desigual manera en què canalitzem les nostres emocions (per exemple, la ira) quan qui està davant és una dona o un home. No, quan són dones, no 'sentim' les víctimes.

Fins i tot en el nostre peculiar art en cantar-li poèticament a l'amor, convertint-la en 'aquesta cosa que dóna sentit a les nostres masculines vides, vulgui ella o no vulgui' hi ha profunda misogínia.

Per tot l'anterior, permeteu-me que afirmi que tots els homes odiem les dones, sense excepció. Per això, la nostra tendència natural a justificar, en viril fratria, les nostres conductes victimistes masculines (almenys les no delictives). La nostra compartida misogínia ens impedeix percebre que el nostre acte està tenint una víctima a la qual estem causant mal. Posam al capdavant la nostra masculina 'necessitat' al mal infligit. I això és terrible.

La nostra ancestral misogínia, el nostre menyspreu i rebuig a la dona, és la raó principal per la qual tolerem la violència masclista. És la causa per la qual ens mantenim indiferents, en silenci còmplice. Perquè, en ser elles les danyades, no sentim el dolor causat.

'Només li demano a déu que el dolor no em sigui indiferent, cantava Ana Belén.

Et convido, lector masculí, a mirar(-te) per dins i a demanar(-te) el mateix.

Podeu trobar la publicació original a: https://bit.ly/2xSBEDo