Molts homes s'indignen davant les crítiques al que pràcticament només fan els homes, en canvi no es mobilitzen perquè els homes que ho duen a terme deixin de fer-ho. Així ocorre amb les violacions, comeses en el 99% dels casos per homes (US Bureau of Justice Statistics, 1999), i realitzades en el si d'una cultura construïda des del masculí plural del 'nosaltres', per a defensar el possessiu plural masculí de «lo nostro».

No tenen problema ni s'indignen quan les afirmacions no s'ajusten a la realitat i presenten els grans assoliments, avanços i descobriments de la societat com alguna cosa dels homes, encara que tot el procés estigui ple d'aportacions i del treball de moltes dones. Home és sinònim d'humanitat i d''ésser humà' per al bo, integrant en els homes a totes les dones, en canvi, quan es tracta de conductes i accions negatives, encara que siguin realitzades majoritàriament per homes, com ocorre amb les violacions en general, o només siguin realitzades per homes, com succeeix amb la violència de gènere, llavors una cosa són els homes i una altra «alguns homes».

Però no es tracta d'un error, sinó el reflex de la capacitat que té el masclisme d'ocultar la responsabilitat col·lectiva i individual dels homes per mitjà de la creació de significats alternatius. De manera que el model social no té cap problema a acceptar 'homes' com a genèric per al bo, i a rebutjar-lo per al negatiu. És com això de l'anunci de TV i admetre «pop com a animal de companyia», al final qui té el poder és el que decideix les normes, en cas contrari no hi ha partida.

Quan els homes critiquen les lleis contra la violència de gènere, reconeixen que l'origen d'aquesta conducta està en la masculinitat definida per una cultura masclista, que crea les referències perquè les dones siguin considerades com una possessió més dels homes, o com a objectes que poden utilitzar quan ells ho decideixin sota el seu superior criteri, i considerin que «provoquen», que «volen dir sí encara que hagin dit no», que van buscant a un «home de veritat»… Que després ho facin o no dependrà de la seva voluntat, ja que la cultura no obliga a les conductes, només situa les referències des de les que es poden realitzar.

I aquests homes que maltracten, que assetgen, abusen, violen i assassinen no són malalts, ni drogoaddictes, ni alcohòlics; són homes normals, tan normals que ni tan sols després de cometre els homicidis i les violacions són qüestionats com a homes o ciutadans, continuen sent l'atent veí, l'amic afable, l'honrat treballador, el bon noi… tal com recullen els testimonis dels seus entorns després dels fets.

Un exemple el tenim en el cas d'Antonia Barra, una jove xilena que va patir una violació el setembre passat (2019), i un mes després es va suïcidar. La conducta suïcida després de les agressions sexuals està descrita científicament com una conseqüència del trauma de la violació, i va ser posada de manifest, entre altres, en treballs clàssics com els de Kilpatrick (1985).

Les circumstàncies que intervenen en el desenvolupament del suïcidi després d'una violació són de diferent tipus. Entre elles està el trauma psicològic ocasionat per l'agressió sexual, la cultura que culpabilitza a la víctima per alguna cosa que ha fet o ha deixat de fer, els entorns i la pròpia família que amb freqüència es posen del costat de la culpabilització, aïllant molt més a la víctima, i sobretot això, l'estratègia de l'agressor a l'hora de desenvolupar la defensa d'atacar directament a la víctima i criticar el seu comportament, no sols davant els fets, sinó de forma generalitzada, com també vàrem veure aquí en el cas de 'la manada' i en tants altres.

El cas d'Antonia Barra és paradigmàtic en tots aquests elements, i al marge del trauma per la violació, la por que va demostrar a que els seus pares no coneguessin allò que li havia ocorregut, més el rebuig del seu nuvi, que directament la va insultar quan li va contar els fets anomenant-la 'repugnant' i 'truja de merda', unit a la falta d'una atenció especialitzada per part de l'administració, va conduir al suïcidi en un termini de temps curt, demostrant la intensitat dels elements que varen intervenir i la falta d'ajuda.

L'agressor, per part seva, ha rebut tal suport i les seves paraules tal credibilitat, malgrat les proves que ha trobat la investigació demostrant que va mentir en algunes de les seves manifestacions públiques, que després que la justícia acredités la violació va decidir que sortís de la presó i passés a arrest domiciliari. La Cort d'Apel·lacions de Temuco va haver de corregir aquesta decisió inicial del Tribunal de Garanties, i va decretar de nou el seu ingrés a la presó sota la mobilització de les organitzacions feministes, que avui dia actuen com a consciència crítica d'una societat inconscient enfront d'aquesta mena de violència.

I res d'això és casualitat, quan el col·lectiu 'Lastesis' diuen «el violador ets tu» no estan dient que tots els homes són violadors, com interpreta el masclisme paranoide, el que ens diuen és que el violador és un home com tu, com qualsevol altre home; no un malalt, ni un psicòpata, ni un alcohòlic o un drogoaddicte, com esmenta el masclisme quan es refereix als violadors. Però també ens diuen que sense la complicitat passiva i silenciosa de la resta dels homes, molts dels agressors tampoc actuarien d'aquesta manera ni presumirien d'haver-lo fet amb vídeos i relats.

El dia que els homes entenguin que el que caracteritza un violador, un maltractador, un assetjador o un assassí és la seva voluntat d'actuar d'aquesta manera sobre dones exposades per la societat masclista com una possessió o un objecte, s'adonaran de l'important que és deixar enrere aquesta masculinitat que permet interpretar la realitat des d'aquesta violència, per a després fer-la normalitat a través de les justificacions.

I si no se n'adonen i abandonen la violència, li ho recordarem la resta fins que la deixin dient, entre altres coses, això de «el violador ets tu», «el maltractador ets tu», «l'assassí ets tu».

Miguel Lorente Acosta, Doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Granada, Metge Forense per oposició (1988), Especialista en Medicina Legal i Forense, i Màster en Bioètica i Dret per l’Universitat de Barcelona. Actualment és Professor Titular del Departament de Medicina Legal, Toxicologia i Antropologia Física de la Universitat de Granada. Expert en l'estudi de la violència interpersonal, i molt especialment en el de la violència de gènere.

Al seu Blog: AUTOPSIA, es poden trobar les seves publicacions, entre elles la que publicam a Desembolicar, d’acord amb la seva autorització: https://bit.ly/2YlCkv7