I vosaltres, benvolguts homes, en quin lloc apareixen i us permeteu mostrar-vos aquestes «llàgrimes amagades»?

Llegia fa poques setmanes en el mur d'Octavio Salazar, una recomanació d'una pel·lícula ('Vida Oculta', Terrence Malick, 2019), que ahir, quan, a casa, vaig trobar el buit necessari de calma i tranquil·litat amb tres hores per davant sense interrupcions, vaig tenir l'oportunitat de (ad)mirar.

No és perquè sí que el cinema de Terrence Malick es pot recomanar alegrement a qualsevol persona que no el conegui prèviament.

És més, m'atreveixo a dir que la gran majoria de persones que em puguin estar llegint en aquest precís instant, que no haguessin sentit parlar d'ell, i que, per llegir aquesta publicació, els vingués de gust posar-se a veure aquesta o una altra de les seves pel·lícules per primera vegada, és possible que aquest primer visionat els cansés i els carregués a parts iguals. O no, qui sap.

Jo vaig tenir la sort infinita de descobrir-lo amb 'La fina línia vermella' i ja per a 'L'arbre de la vida' va aconseguir fàcilment que m'enamorés perdudament de la forma tan particular que tenia. No ja només d'entendre el cinema en si mateix, sinó de narrar simplement una història de la forma en què només ell és capaç de fer-ho.

Terrence Malick és un d'aquests poquíssims directors de cinema als quals és fàcil reconèixer en totes i cadascuna de les seves pel·lícules, amb només veure un grapat de fotogrames.

El seu estil únic i personal, la cadència del ritme de les seves imatges, l'ús de la veu en off com a recurs estilístic (i no necessàriament estrictament cinematogràfic), la banda sonora, la fotografia, la presència de la naturalesa de forma gairebé obsessiva en les seves pel·lícules, amb aquests plans generals de paisatges, de cels tan sempre bellíssimamente filmats, la forma en què retrata als seus personatges, a vegades, sense parlar, sense dirigir-se els uns als altres, però compartint les seves mirades, les seves abraçades desesperades, els seus pensaments, les seves sensacions i els seus temors davant el futur (i present) incert.

Tot això i molt més, és el que fa que el visionat de les seves pel·lícules, independentment de la qualitat i profunditat d'aquestes sigui, com a mínim, una experiència multisensorial i única.

Potser el cinema de Terrence Malick és per al gènere audiovisual una estranya mescladissa entre poesia, filosofia i espiritualitat (no sols en el seu aspecte més religiós, que també, sinó en alguna cosa que transcendeix els mateixos personatges) mai vista en la història del cinema.

Però no és de cinema del que que volem parlar aquí. almenys, només de cinema.

Reconec que dels seus gairebé cent vuitanta minuts de metratge de la seva darrera pel·lícula, m'aconsegueix emocionar des del minut zero.

No sé què em passa amb el cinema d'aquest director que aconsegueix commoure'm amb molt poquet. I les llàgrimes sorgeixen amb inusitada facilitat. Això no tindria res especial, si no fos pel fet que, normalment, m'ha costat emocionar-me.

Porto ja diversos anys a la meva esquena tractant de trobar l'explicació que em permeti entendre d'on neix aquesta particular 'anhedonia emocional' que arrossego des de fa temps, que em costa fins i tot concretar des de quan m'acompanya, com aquesta ombra penitent de la qual és difícil separar-se per molt que tractis d'allunyar-te.

En molts cercles i grups d'homes es viu en primera persona aquesta incapacitat per a expressar emocions que els homes arrosseguem des de ben petits.

Molts llibres i lectures de tota mena encara s'hi troba la terrible frase 'els homes no ploren' que cada vegada que l'escolto em produeix major rebuig.

La falta d'empatia, la insensibilitat emocional, la castració de les emocions (algunes clar, unes altres les tenim ben presents en les nostres vides -no fa falta recordar-vos quinse, veritat?-). Un munt de maneres de voler dir el mateix.

Record fa ja bastants anys, en el funeral de l'única àvia que en aquells dies em quedava, com el meu fill, em preguntava entre sanglots que perquè jo no plorava. Suposo que, a la seva curta edat i veient com tothom al nostre al voltant compartia entre llàgrimes un desenllaç tan fatal a la vida d'un familiar tan volgut i pròxim, li cridava molt l'atenció que el seu pare no compartís amb els altres, aquest moment d'aparent tristesa amb llàgrimes en els ulls. Cosa que jo no feia, no perquè no sentís un profund afecte per la meva àvia, sinó perquè, en aquest moment, les llàgrimes no sortien d'on suposadament havien de sortir. No em pregunteu perquè.

Em vénen també a la memòria, multitud d'imatges del meu pare a casa. Un home de 85 anys, el qual jo tan poques vegades he vist plorar al llarg de la seva vida, excepte ai! en contadíssimes ocasions.

Sabeu quan? Si, exacte. Quan veia determinades pel·lícules que li emocionaven profundament.

Curiosament, el que a mi m'estava passant amb aquesta pel·lícula.

Segur que heu vist a altres homes emocionar-se i plorar per altres qüestions. Alguns, fins i tot, quan veuen que el seu equip guanya la final de la Champions, o la seva selecció del mundial de futbol.

És a dir, que el problema no està en el fet que els homes no ploren, sinó quant al fet que s'ho permetin fer. Encara que amb matisos. Perquè no sempre plores quan vols. Almenys en el meu cas. Sinó quan sents que pots fer-ho i trobes un motiu prou transcendent per a fer-ho. I el teu cos respon en concordança amb els teus sentiments de manera natural. Perquè no es pot ser sense sentir. Repeteixo: de manera natural.

I el sentir no es troba en els llibres per molt que llegeixis, ni en molts cercles als quals acudeixis cercant a veure si algun d'aquests homes que t'acompanyen tenen el que a tu se't va perdre una vegada en la teva vida. El sentir es troba dins de nosaltres mateixos.

A vegades amagat, a vegades agonitzat i a vegades, fins i tot, prohibit (i no necessàriament per tu).

Perquè el pitjor que et pot passar és que aquest sentir que vagis cercant, en aquest canviar constant, fals i ridícul en el qual s'ha convertit la masculinitat avui dia, ja no estigui a l'abast de la nostra voluntarietat.

Només sorgeix de manera espontània en aquells (pocs) moments que tenim 'entrenat' al nostre cos, sense saber molt bé com ho hem aconseguit.

En la meva cerca personal de trobar respostes per a les múltiples preguntes que continuen sorgint diàriament sobre la forma en què jo m'he educat i socialitzat com a home, no sols aspiro a entendre de quina manera està construïda la meva masculinitat, alguna cosa que, en major o menor mesura, correspon a un constructe mental més o menys fàcil de satisfer i a l'abast de la mà, sinó en saber si en algun moment de la meva vida aconseguiré recuperar unes certes maneres de sentir que s'han perdut o blocat pel camí. Com per exemple la capacitat de plorar més enllà d'una pel·lícula.

I vosaltres, benvolguts homes, en quin lloc apareixen i us permeteu mostrar-vos aquestes «llàgrimes amagades»?

Víctor M. Sánchez López. Técnic Promotor d’Igualtat, Gènere i Masculinitats. Coautor de 'Diálogos Masculinos. La masculinidad tarada' i 'Diálogos masculinos 2.'

Nota: Aquesta secció #DESEMBOLICAR és fruit d'una tasca col·lectiva. Recerca i col·laboracions. És de rigor agrair avui a Neus Homar Santaner, que amb regularitat dóna suport en la supervisió lingüística.