Com a bon home, he après a amagar el meu amor, la meva part sensible i tot el que pogués anar en aquest sac. El patriarcat em va ensenyar a reprimir les meves emocions, a negar la meva sensibilitat i a complir amb un rol que no vaig tenir l'oportunitat, si més no, de qüestionar. Em va dir que guardés el meu cor en un cofre i que tirés la clau a la mar. Vaig comprar el model sense piular, deixant damnificats pel camí. Jo el primer.

Tinc por al fet que el món rebutgi la meva sensibilitat, tant en l'àmbit personal com en el professional. Por a judicis, befes, rebuig o fins i tot atacs. Por d'incomodar els altres: «per a ja, no siguis pesat»; perquè en això de l'amor, la gran majoria anem en bolquers i ens produeix certa incomoditat expressar-lo, rebre'l i sentir-lo.

Tinc por al fet que l'expressió del meu costat sensible no sigui ben rebuda en el món de l'empresa. Por al fet que es qüestioni la meva vàlua o la meva capacitat. Por al fet que es consideri que és una feblesa, una mica de poca utilitat o fins i tot inservible.

D'això n'entenen bé elles. Quantes vegades no les han tingut en compte per la seva sensibilitat? Perquè no avançarien com a piconadora a qualsevol preu, perquè empatizarien, perquè pensarien en la repercussió dels seus actes en els altres i perquè aposten en gran manera per allò humà.

Espero que elles no sucumbeixin mai ni perpetrin aquest model tòxic de comportament, perquè, en aquest cas, estaríem perduts.

Tinc por del meu propi judici, ja que encara no he aconseguit trencar amb aquestes creences heretades. En part segueixo 'ennuviat' amb el patriarcat i tinc por de trencar amb ell. Perquè encara que em faci mal, m'enganyi, no em deixi ser qui sóc… és l'única realitat que conec i m'espanta el salt al buit.

Per què continuem perpetrant aquest món sense cabuda per a l'expressió plena de l'amor?

En el meu cas, perquè fa molts anys que vaig perdre una clau. La bona notícia: estic aprenent a bussejar, hi ha un cofre esperant-me.