Arriba a Palma l'obra 'Jauría', dissabte dia 14 al Teatre Principal de Palma es posarà en escena una ficció basada en el judici a La Manada. Teatre document que no deixa de ser teatre, amb les emocionalitats que genera aquest art però també sabent que tot el que es relata i es diu prové de la realitat. Una realitat crua i violenta. Parlam amb Jordi Casanovas, dramaturg de l'obra, amb qui xerram sobre el teatre i ens explica el procés de crear-ne el guió i com ha estat el procés de concebre l'obra.

Fa unes setmanes des de l’espai de ràdio @HomesTransitant a @OnaMediterrània, varem emetre una conversa amb el guionista, que ara transcrivim per a totes les persones que ens segueixen des de DESEMBOLICAR. https://bit.ly/2EdiVlH

Pere: L'obra 'Jauría' arriba a Palma dia 14 de desembre, tu n'has preparat el guió amb molta cura. Volem parlar d'això, què et sembla?

Jordi: I tant! És una obra, un projecte, que ens ha traspassat tots els límits d'allò que coneixia del món teatral i, realment, ens està aportant moltes més coses del que estrictament el que ens aportava el teatre.

Abans d'entrar amb el que suposa 'Jauría' voldria parlar amb tu una mica sobre altres temes. En una entrevista de ja fa un temps a una televisió deies «el teatre ens ha d'atrapar, ens ha d'enganxar». Quina relació pot tenir aquesta afirmació teva d'aquell moment amb la tasca feta amb 'Jauría'?

Sí, crec que sí. En diversos aspectes. Primer en aspecte estrictament dramatúrgic, en el que segurament el meu treball a l'hora de confeccionar un text que només parteix de transcripcions reals i en el qual no puc afegir cap text nou sinó que només puc modificar l'allargada o la posició del material inicial hi faig un treball per a que d'alguna manera el públic segueixi preguntant-se què és el que passarà o què s'explicarà després. I també l'impacte d'algunes situacions, contraposades amb altres, tinguin un impacte emocional en el públic i que d'alguna manera els enganxi, els atrapi, i que malgrat sigui un cas dolorós i difícil vulguin viure aquella experiència que de vegades no necessàriament és plaent, no es tracta d'una comèdia, però sí que sentin que és necessària, que l'han de passar, que l'han de viure.
Després, en un altre aspecte, el cas que tractem a 'Jauría' d'alguna manera és un cas paradigmàtic i marca un abans i un després a la nostra societat. Segurament ho veurem més clarament d'aquí uns anys. Aquest tema també enganxa l'espectador, el fet de tenir una obra de teatre en el que totes les paraules que s'han dit són autèntiques, s'han dit a la realitat, es crea una convenció amb l'espectador que l'uneix una mica més amb la ficció que és el que feim damunt l'escenari. Damunt l'escenari tot són mentides, són actors i actrius, però estam basant-nos amb unes paraules que venen de la realitat i fan que el públic faci un pacte amb la versemblança. Pens que així el públic s'enganxa molt més, que no si fos una ficció tradicional.

Efectivament, i així veim que està plantejada 'Jauría'. Això que ens atrapa prové d'un model de teatre que és una mena de document social traslladat a l'escenari?

Sí, crec que és això. Jo m'hi vaig trobar mig accidentalment amb el teatre document, a mi m'agrada dir-li dramatúrgia trobada perquè d'alguna manera és un material que no puc generar sinó que me l'he de trobar i descobrir si és interessant. La primera experiència va ser amb Luis Bárcenas, que aparentment semblava que havia de ser un text molt feixuc per al públic, aquell fins i tot era menys emocional i més tècnic però es creava un codi excepcional amb el públic, es sentia que estava dins l'audiència nacional escoltant aquell interrogatori, no? A mi em va sorprendre i per això he intentat anar-ho desenvolupant. 'Jauría' emocionalment és més potent, no hi arribes mentalment com a Bárcenas on hi ha un treball de corrupció política. Entrar a les emocions era complicat, La Jauría és emoció màxima, ja que el cas només que ens l'expliquin ens genera moltes reaccions i. El nostre esforç constant és, malgrat que és un cas molt conegut, intentar augmentar el camp de visió i crec que el públic al final queda enganxat, atrapat i satisfet malgrat tot de la funció, perquè durant una hora i mitja es reben unes mirades molt més complexes que les que duia l'espectador des de casa.

Hi tornarem a aquesta mirada, a aquesta percepció Jordi. Recorrent la teva trajectòria em vaig trobar que tu primerament no cercaves el camí de la dramatúrgia, del teatre, sinó que volies ser inventor, i sobretot inventar mons. A 'Jauría' no hi ha ficció, com et sents amb això?
És un treball diferent, hi ha una implicació molt orientada al dramaturg, molt de l'ofici, com de cirurgià. De cop tinc un material a la taula amb milers de papers i informació els quals els he d'anar analitzant amb lupa. És com una investigació, és molt més analític, és molt més proper a la meva formació inicial com a enginyer, no? En canvi, quan afrontes la ficció has de buscar que els personatges tinguin alguna cosa pròxima i intentes comprendre'ls a tots, intentant posar-te en el cap de tots també intentes explicar tots els punts de vista. Per això m'agrada el teatre per sobre de qualsevol altre mitjà d'expressió perquè m'obliga a posar-me en la ment de persones amb les quals no comparteixo el punt de vista del món. Però pens que posant-m'hi, alguna cosa de l'empatia millora, o això espero.
En un teatre document com aquest passa una mica el mateix, perquè amb la investigació sí que em poso en el cap d'altres persones i descobreixo curiositats que potser amb són pròximes però no neixen de mi.
La gràcia per mi és que puc anar combinant un estil i l'altre, un any en el que faig un text documental puc també fer una versió d'un clàssic i, alhora, escriure una comèdia negra completament personal meva que em faci divertir molt. Ara puc combinar diferents mons i em permet no tenir mai la síndrome d'abstinència (riu) de voler deixar d'inventar mons.

Et felicitam per aquest camí. En una entrevista al País Basc parlaves de què 'Jauría' ha d'esclatar al cor, a l'estómac i en el cap de l'espectador. Esclatar, atrapar-nos, empatia, podríeu combinar aquestes idees, aquestes emocions?

Hi ha un perill en el teatre document, que pens que s'hi cau en moltes ocasions, que és referenciar molt l'aspecte periodístic. Jo crec que si nosaltres feim teatre, feim teatre. El teatre és transmissió d'emocions, els actors converteixen paraules d'un paper en emocions i les traslladen al públic. És com si anàssim a un concert i ens llegissin les notes de la partitura, no rebríem emocionalment la música. Com a gent de teatre la nostra feina és transmetre les emocions, i pens que molts cops no es fa en el teatre document. Malgrat sigui un treball documental, el Miguel del Arco va fer un treball espectacular amb els actors, i els intèrprets fan una despesa emocional i de compromís propi que en pocs minuts de començar la funció et comences a oblidar que allò podria ser un treball periodístic i comences a entrar en un viatge principalment emocional. I llavors, crec que després de la funció ha d'haver-hi el seu moment de reflexió, de veure tot allò que t'ha provocat al cos perquè t'ho ha provocat i perquè pensaves unes coses abans i ara en penses unes altres o perquè segueixes tenint les mateixes opinions. T'ha d'esclatar sense que te n'adonis, ha d'entrar com un feix d'energia i emoció i després que t'esclati al cap, en el sentit que et doni a peu a reflexions que puguin eixamplar la mirada del món.

Miguel del Arco, director de l’obra, i tots els intèrprets feis un treball extraordinari, un treball que des d'Homes Transitant pensam que esdevé una eina pedagògica i educativa que posa a l'abast la reflexió al voltant de què feim amb la masculinitat. Com perceps aquesta relació

Totalment, quan encara havíem d'estrenar l'obra molta gent feia hipòtesi del que seria la nostra obra. Alguns s'imaginaven que es tractava d'una reproducció de la violació, quan a l'obra intentam fugir dels detalls que ja coneixem i que no són necessaris per a les preguntes que ens estam fent durant la funció.

Després hi havia molt la qüestió de com és que la dramatúrgia l'ha fet un home o com és que la direcció també la fa un home. Sobre si això entenc el dubte però també intento explicar que ens posem en dubte a nosaltres mateixos, és important que els mateixos homes generem preguntes, dubtes i posem en crisi alguns dels preceptes que tenim en el món masculí molt assumits. Crec que el procés que estam vivint aquests anys, que per mi són de gran interès i fascinants, té aquest gra de sorra nostra que podem aportar i enviar un missatge als homes «des d'un altre home t'ho estic dient, crec que ens hem de replantejar».

Felicitam a tot l'equip de Pavón Kamikaze per aquest projecte i per altres que s'apropen molt a la realitat social. Van més enllà de fer teatre d'entreteniment. Per Pasqua vaig tenir el plaer de ser al Pavón Kamikaze per veure 'Jauría', l'endemà hi va haver una de les darreres taules rodones -de les cinc o sis que es desenvoluparen- orientada al voltant de les masculinitats amb Víctor Sánchez i Fran, un dels intèrprets que protagonitza 'El Prenda'. Fran ens va confessar que durant el procés de construcció de l'obra tengueren molts moments d'emocions tan intenses que els duien al seu propi qüestionament. Ells i na Maria Hervás, fantàstica a tota l'obra. Tu com ho vas viure, com pots traslladar aquest qüestionament i aquesta transformació?

Les quatre o cinc darreres obres, que tenen formes diferents, d'alguna manera estan emparentades amb aquesta posada en dubte de la definició de la masculinitat que coneixíem i que ens havien transmès. 'Jauría' ha estat una peça més, segurament per haver fet un treball previ i haver pogut fer moltes lectures. Quan vaig afrontar la dramatúrgia també vaig decidir llegir-me diversos llibres sobre feminisme i la cultura de la violació per poder fer aquest treball d'investigació amb més eines. Et descobreixes a tu mateix tenint uns prejudicis inicials i vaig intentar usar tot això com a eina dramatúrgica, cada vegada que detectava que pensava una altra cosa del que aparentment havia de ser ho subratllava i li donava certa importància. Crec que al públic li passa el mateix. El meu procés era més lent, no va ser com estar un mes i mig d'assaigs que fan que se't sacsegi tot, El Miguel del Arco, a les primeres converses, s'ho mirava més distanciat i després d'entrenar-ho estava completament transformat, li havia canviat la mirada de moltes coses. Jo tinc la sensació que aquest canvi de mirada l'havia viscut una mica abans per processos anteriors i sóc molt feliç veient que una peça de teatre pugui provocar, almenys en l'equip que ho ha treballat, aquest canvi de mirada del món que és molt necessari i molt apassionant.

Aquell dia al teatre Pavón hi havia homes plorant entre el públic. Sortir de l'obra era impactant i així ho podrem viure dia 14 de desembre al Teatre Principal de Palma. Com convidaries al públic a assistir-hi?

Jo convidaria primer perquè veuran uns intèrprets absolutament entregats a una història, amb una generositat emocional brutal que els hi entrarà per l'estómac. No és necessàriament un viatge agradable, han de saber que van a fer un viatge complicat però segurament els marcarà i els farà recordar moltes coses. Malgrat sigui un cas que coneguin molt, si els interessa una mica, sortiran amb prismes diferents sobre el mateix cas i amb una complexitat major. Crec que és un viatge catàrtic que val molt la pena. Esper que ho gaudeixin, encara que el cas és molt dur.

Després de l'obra s'anuncia un col·loqui posterior on Homes Transitant hi serem. Jordi, alguna cosa més?

No, res. Agraït per aquesta conversa, us esperam al Teatre Principal.