Setmanari Sóller

134
anys

Polítiques de la pell

01-02-2020

Amb aquest article Antoni Aguiló ens proporciona una perspectiva molt escaient per apropar-nos al cos. Des de la masculinitat, molt sovint l'atenció al cos esdevé esbiaixada, quan de fet, quan parlam de masculinitats dissidents, de despatriarcalitzar, ens convé entendre que, segons ens expressa J. Eloy: «La teoria social i cultural del cos ens diu que aquest és més que un organisme biològic, això comporta un element social i cultural important. En aquest sentit podríem afirmar que la cultura està en el cos.» (1)

Ara doncs, convidam a la lectura del que ens exposa Aguiló, fent una mirada i aportació sempre enriquidora en aquest transitar, vers una masculinitat que, de cap manera, pot entossudir-se a limitar cap de les representacions, com tampoc ha de tancar-se a l'univers de les diversitats sensorials, emocionals, etc. En uns moments de posicionaments censors, segurament ens cal eixamplar amb tot el seny i enteniment, amb cura, respecte i amorosia, l'acceptació integral de la nostra condició humana.

Polítiques de la pell

En les últimes dècades s'han produït transformacions significatives pel que fa a l'expansió dels drets civils, sexuals i reproductius de sectors subalterns, com ara l'aprovació del matrimoni igualitari, l'adopció homoparental i les lleis d'identitat de gènere. Tot i això, l'imaginari hegemònic encara està dominat pel model de parella heterosexual, monògama i reproductiva. Això invisibilitza les aspiracions i les experiències d'intimitat dels grups sovint fora o al marge de preocupacions socials, legals o polítiques, com ara la gent gran, les persones en situació de discapacitat i la població reclusa.

Fa dos anys, la Fundació ASPACE va crear un programa pioner precisament per reivindicar les experiències d'intimitat afectivo-sexual de les persones amb discapacitat. El programa inclou el servei d'assistència sexual per als usuaris que ho exigeixen, la qual cosa ha fet que ASPACE Balears sigui l'únic centre de tot l'Estat que compta amb aquesta figura, l'activitat de la qual no té un consens clar i específic. En general, l'assistència sexual abasta un conjunt de pràctiques que poden incloure relacions sexuals amb o sense penetració, estimulació tàctil amb massatges, actes masturbatoris i l'ús apropiat de les joguines sexuals. L'objectiu és proporcionar suport, en la mesura del possible, per ajudar les persones assistides a desenvolupar la seva identitat sexual i el sentit dels seus cossos.

Més enllà de la controvèrsia entre els arguments favorables i contraris, l'assistència sexual a les persones amb diversitat intel·lectual/funcional obre espai per a una nova i transgressiva política de la pell. Tocar no és només un acte físic, sinó que també és un acte profundament polític en el qual tot compta: què, a qui, quan, on i com es toca. Com a acte polític, tocar pot conduir a una pràctica de transformació social, a una acció rebel i inconformista. Quan, per exemple, Jesús cura un leprós comet un acte de desobediència que trenca la llei i desafia el tabú de la impuresa, però al mateix temps realitza un acte d'amor i cura que dóna al malalt un espai de salut i protecció.

El pla d'intervenció afectivo-sexual d'ASPACE forma part d'aquesta perspectiva de transgressió i resistència. Es tracta d'una política de la pell on el tacte constitueix l'eix de ruptura dels patrons corporals, funcionals i estètics capacitistes. El capacitisme és per a les persones amb diverses capacitats allò que el racisme és als negres o el sexisme a les dones. Consisteix en un sistema de poder que tracta les persones amb capacitats diverses com incapaços: incapaç de treballar, d'aprendre, d'estimar, de cuidar, de desitjar, de tenir relacions sexuals, etc.

La política de la pell d'ASPACE comet tres transgressions importants. La primera és la transgressió oculo cèntrica. Lluitar contra el capacitisme exigeix resignificar el tacte. El pensament occidental és un pensament oculo cèntric. S'emmarca en una tradició que normalment enquadra l'hegemonia de la vista, concebuda com un instrument privilegiat d'accés al coneixement, qüestió que es pot corroborar en els grans corrents de la filosofia occidental. Plató ho demostra magistralment en el mite de la caverna, quan el presoner alliberat contempla metafòricament la veritat a través de la llum solar. Aristòtil proclama la superioritat de la visió sobre la resta dels sentits. En la modernitat, Descartes presenta el seu mètode filosòfic com un exercici a través del qual trobar certa veritat a través de la 'llum de la raó'. Martin Jay té moltes raons per afirmar que la nostra és la 'civilització de la imatge'.

El resultat és evident: el contacte físic a través de la pell d'interacció amb la pell s'ha anat perdent amb el temps i s'ha anat substituint pel contacte visual i verbal. Som una societat d'intocables, de persones tant mancades com temoroses de contacte físic que rellisquen cada vegada més cap a aquest erm desèrtic de les 'intimitats congelades' de què parla Eva Illouz. No obstant això, el problema no està en el tacte, sinó a aprendre a diferenciar les formes positives i negatives de tacte.

Les formes positives de tacte poden transmetre sentiments d'afecte, empatia i seguretat. Està científicament provat que una abraçada sincera de cos sencer amb la persona adequada segrega oxitocina, l'hormona de l'amor i la generositat. En la trobada pell amb pell dues o més persones creen un vincle físic i afectiu que pot fer-les sentir més tranquil·les, connectades i segures. Pablo Neruda va captar bé la dimensió poètica de l'abraçada, capaç de reforçar la sensació d'unitat entre l'humà i el còsmic: "En tu abrazo yo abrazo lo que existe, la arena, el tiempo, el árbol de la lluvia, y todo vive para que yo viva".
Una cosa semblant passa amb el massatge, molt valorat per certes tradicions terapèutiques i espirituals orientals que conceben el tacte com una manera de promoure la salut i prevenir malalties. Emprades amb saviesa i respecte, les mans permeten reintroduir la comunicació no verbal. No en va diu l'antropòleg Ashley Montagu que la pell és «el nostre primer mitjà de comunicació».

La segona és la transgressió de la violència corporal. La política de la pell dignifica les experiències sensorials dels cossos reduïts pel capacitisme a monstruositat o deformitat intocable. Com diu Boaventura de Sousa, als ulls de la societat «són cossos que fan pudor» i els sabors dels quals (sigui de menjar o altres) es consideren «salvatges», «inconvenients», o «no saludables»". Es creen, així, formes de dissidència corporal que trenquen amb l'estigma dels cossos que no encaixen en els cànons de la normalitat corporal: cossos grassos, cossos trans, cossos amb VIH, cossos disfuncionals, etc.
La tercera és la transgressió de gènere. Tocar té un significat diferent per a homes i dones. Les diferències són degudes a rols patriarcals que representen les dones com a mares, esposes, santes o princeses. El patriarcat permet que les dones toquin per transmetre afecte i suport emocional, mentre que els homes són encoratjats a tocar per marcar autoritat, afirmar el seu poder i seduir. La política de la pell ens apropa a masculinitats que transgredeixen els codis de contacte patriarcals a través d'estímuls tàctils sense connotacions de control i domini.

Quan Walt Whitman va escriure a Fulles d'herba: «Toca'm, toca'm amb el palmell de la mà quan passi, no tinguis por del meu cos», va convidar a una intimitat de contacte que va incomodar molts lectors. És aquesta intimitat desacostumada l'única que pot saciar la nostra essencial i insatisfeta fam de pell.

Antoni Aguiló, Filòsof del centre d'estudis socials de la Universitat de Coïmbra

(1) Javier Eloy Martínez. 'Cuerpos en riesgo. Implicaciones consecuencias de la masculinidad en las corporeidades.' a 'Desconstruyendo la masculinidad' Cultura, Gènere i Identitat. Tirant humanitats-Valencia 2019

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris