Per a mi la gratitud és un tema pendent. Em deman per l'origen d'aquesta mancança i el que em ve al cap en primer lloc, és la meva mare, fent infinitat de coses que ningú li agraïa perquè «eren les seves tasques», allò que s'esperava d'ella, el seu rol... Així que vaig créixer normalitzant que eren responsabilitats seves que no hi havia motiu per agrair-li. Agrair les seves cures, els seus menjars, la neteja de la llar, anar a comprar, etc.

Cures i atencions que un bon dia varen desaparèixer perquè ja era hora que les assumís jo i, lluny d'agrair tots els anys passats, vaig tenir el desvergonyiment d'enfadar-me per la retirada d'aquests privilegis.

Tampoc agraïa que el meu pare em donàs la paga, netegés les meves sabates o em portàs als partits de futbol. No agraïa que el meu germà em dugués al col·legi, m'integrés amb els seus amics o que sempre estigués disponible per a jugar amb mi.

Jo era el fill petit i m'acaronava més. Era com si la meva destinació fos rebre i que el sistema familiar estigués pendent de les meves necessitats. Vaig donar per descomptades moltes coses que ara entenc que eren d'agrair.

Fent una ullada enrere, fins i tot record situacions nímies en les quals no agraïa; perquè «era l'obligació» d'aquest algú, perquè era el que s'esperava d'ell/ella, etc. Poso un cas absurd com el que un cotxe es detengui en el pas de zebra i no agrair al seu conductor/a per això, «només faltaria aquesta, és la seva obligació complir amb el codi de circulació».

A causa d'aquest no aprenentatge de la gratitud, em trobo ara en la meva edat adulta amb dificultats per a sentir-la i, per tant, per a expressar-la. Perdent-me la meravellosa experiència que és sentir-la, expressar-la i que l'altra persona la rebi. Centrar-me en les centenars de coses que em succeeixen al cap del dia i que són d'agrair, en lloc de centrar-me en les que no succeeixen. Aquest és el meu particular got mig buit.

No obstant, això és bidireccional. Quan algú m'agraeix alguna cosa a mi, ho considero innecessari perquè aquesta cosa que he fet i que m'agraeixen era també la meva obligació. Em tanco a rebre gratitud, a sentir-la.

I això no acaba aquí, quan és una gratitud acompanyada de valoració, m'encongeixo i m'avergonyeixo, encara que estigui desitjant que arribi.

No vaig tenir les suficients mostres de valoració en la meva infància i això fa que avui tengui aquesta dificultat per a obrir-me a ella, al reconeixement i a la gratitud de les persones per les coses bones que pugui aportar a les seves vides.