Ha arribat l’Orgull i tot el país ja s’hauria d’estar preparant per a una gran vetlada: festes multitudinàries, milers de turistes i polseretes i ventalls dels colors de l’arc de Sant Martí a tot arreu. No sé si és la 'nova normalitat' o és que jo no he estat mai normal però a mi em fa ganes treure l’artilleria pesant, no exhibir el meu cos de culturista (si el tengués, és clar…). Sincerament, crec que és el moment de replantejar-nos si aquesta és la imatge que volem per al nostre col·lectiu o si hem d’aprofitar un dia tan assenyalat per reivindicar tots els morts i agredits i contribuir, des de la nostra minoria, a poder habitar un sistema que ens ofega.

Per aconseguir-ho, avui m’agradaria tocar un tema del qual se’n parla poc i que forma part de les estratègies d’opressió dins del mateix col·lectiu: la masculinitat. Us heu plantejat mai a què ens referim amb 'masculinitat'? L’antropòloga australiana Raewyn Connell ens parla de la 'masculinitat hegemònica' que no és res més que aquella visió clàssica i estereotipada encarnada perfectament a la nostra societat per la figura del 'mascle ibèric', el típic individu amb aires de superioritat, tendència per l’agressivitat, que li agrada fer ostentació de la seva masculinitat i fatxendejarà dels seus triomfs en l'àmbit sexual. Tots sabem a què ens referim… Però la realitat és que, a la pràctica, els homes no som així. La 'masculinitat hegemònica' és un model difícilment accessible. La gran majoria de masculinitats que conviuen entre nosaltres són molt més afables i divergents, però no necessàriament més inofensives. Si ets dona, segurament ja saps de què parl… Vivim en un sistema d’opressions que, per tal de mantenir-se, requereix que aquestes no siguin visibles i no provoquin una reacció que posi en risc el mateix sistema. L’home d’avui en dia serà sensible i no s’oposarà frontalment als feminismes (és una generalització, no un fet), però a l’hora de la veritat s’encarregarà dels seus fills perquè la seva dona pugui fer feina?; es maquillarà la cara per anar pel carrer sense que hi hagi una intenció de fer befa?; tallarà els comentaris masclistes/homòfobs/racistes d’un amic seu?; serà capaç de ficar-se un dit dins el cul sense tenir por de perdre la seva virilitat?... Amb aquestes afirmacions no vull negar l’evidència, no som al mateix punt que fa cinquanta ni cent anys, però no hem de deixar de ser conscients de la realitat, de la importància d’actuar i de deixar espais habitables.

Els homosexuals, com a homes, vivim i feim ús de les masculinitats, per això, per molt oprimits que estiguem, hem d’entendre que també formam part d’un grup opressor, cosa que ens ha de suscitar algunes qüestions: quina posició ocupam en tot això? Quina ha de ser la nostra manera de ser homes? Ens n’estam sortint bé?... El nostre col·lectiu, tradicionalment, ha estat relacionat amb la 'feminitat' i no és fins als anys cinquanta del segle passat que comencen a aparèixer les primeres figures homosexuals masculinitzades. En haver acabat la Segona Guerra Mundial, alguns grups gais de Califòrnia que enyoraven el seu antic modus vivendi dins de l’exèrcit varen adoptar actituds i estètiques hipermasculinitzades: relacions de dominació i submissió, trets corporals considerats 'masculins' (bigot, pèl, músculs marcats…), ús del cuir per vestir-se, es compraven motos… Formaven part d’allò que s’acabarà anomenant 'cultura leather' ('cultura cuir'). Unes dècades més tard, als anys 80, aparegué a San Francisco un altre subgrup dins del col·lectiu que també feia bandera de la masculinitat a l’hora de relacionar-se i crear identitat, eren els 'ossos'. Aquests es volien diferenciar de l'estètica de l'època amb grans barbes, panxotes, texans i camises escotades per deixar a lloure tot el pelatge. Aquest excés de masculinització denota una intenció evident d’entrar dins del sistema sexe-gènere i de marcar distància entre aquells gais 'normals' i les 'loques' que mostren una mala imatge del col·lectiu. És allò de: «es pot ser gai però no importa que tothom ho sàpiga». Aquests subgrups han sobreviscut al pas dels anys (o, almenys, alguns aspectes de la seva filosofia) i no és estrany llegir a les aplicacions de festeig: 'MasculíXMasculí', 'Actiu x passiu', 'Plomes, no!', 'Oso por joven'…, a més de moltes obscenitats carregades d’opressió que no cal repetir per respecte a vostès.

On són els nostres referents amanerats dels setanta i vuitanta? Figures com Michael Jackson, Prince, Elton John, David Bowie, Fredie Mercury, Pedro Almodovar... obriren l’horitzó cap a un nou futur ple de colors i textures en què el gènere es convertia en un joc i no en una barrera. Avui, els nostres referents són continuistes amb les línies més masculinitzades i no permeten espai a la diferència (a tall d’exemple: Amenábar, Ricky Martin, Pablo Alborán, Pelayo Díaz…) i no vull que m’entengueu malament, la meva intenció no és dejectar la masculinitat per se; si hi ha persones que se senten més còmodes en aquest rol és totalment legítim, sempre que hi hagi un procés de desconstrucció, és clar. El problema aflora quan aquells que no acaben d’encaixar-hi desapareixen de l’espai públic (o l’ocupen des de posicions més secundàries). En conseqüència, una gran part de nosaltres ens sentim orfes de referents. Aquells gais que veim per la televisió no ens representen i ens fan sentir sols dins del nostre mateix col·lectiu. De debò, vull tornar a sentir orgull! Orgull d’entendre que nosaltres hem de ser l’avantguarda de la lluita, que la nostra posició no ha de ser ni el punt de diversitat que vol l’estat per rentar-se la cara ni d’aliança amb el masclisme. Vull tornar a sentir orgull d’anar de la mà de les nostres companyes lesbianes i feministes, dels ecologistes i de la classe treballadora. Si no és amb ells, no cal continuar amb la nostra tasca. Que tengueu un molt bon dia de l’Orgull, companys!