I la gent es va quedar a casa.
I va llegir llibres i escoltar.
I va descansar i es va exercitar.
I va fer art i va jugar.
I va aprendre noves formes de ser.
I es va aturar.
I va escoltar més profundament. Algú meditava.
Algú resava.
Algú ballava.
Algú es va trobar amb la seva pròpia ombra.
I la gent va començar a pensar de forma diferent.
I la gent es va curar.
I en absència de persones que viuen de manera ignorant.
Perillosos.
Sense sentit i sense cor.
Fins i tot la terra va començar a curar.
I quan el perill va acabar.
I la gent es va trobar de nou.
Van plorar pels morts.
I van prendre noves decisions.
I van somiar noves visions.
I van crear noves formes de vida.
I van sanar la terra completament.
Tal com ells van ser curats.

Fa ja tres setmanes, quan es decretà l’Estat d’Alarma, ens arribà el confinament i tots caiguérem de l’ase i ens adonarem de cop de la gravetat de la crisi sanitària, no vaig tenir ni el coratge ni la inspiració suficients per escriure l’article setmanal al Sóller. El meu estat d’ànim, d’angoixa i de preocupació, no em donava ni tan sols per a posar-me davant el full en blanc del word. A més, qualsevol assumpte a plantejar em semblava intrascendent sota la greu situació que vivim. Qualsevol reflexió em semblava reiterativa davant l’allau d’informació i opinió que ens arriba. Qualsevol anècdota que intentàs estirar un somriure…

Cada dia les xarxes n’estan plegades, de memes, d’acudits i de fetes, que van i vénen.
Aquí em va venir la idea d’obrir per una setmana la meva columna, a través de les xarxes socials, al qui hi volgués col·laborar: fer-ne un article col·lectiu, compost pels comentaris, reflexions, missatges de les amistats que hi volguessin participar. D’aquesta manera, les seves paraules no es quedarien al nigul, sinó gravades a les pàgines de paper del setmanari centenari per a la posteritat. Anem-hi:

El poema que encapçala l’article me’l va enviar una ex-alumna, Emilia. Es tracta d’uns versos que fan un crit a la resiliència i a l’esperança i que s’han fet virals durant la primera setmana de l’estat d’alarma. Circulen signats per una tal K.O’Meara, amb la postil·la Poema escrit durant l’epidèmia de pesta al 1800. La veritat és que els versos no tenen dos segles d’antiguitat i que la seva autora és Kitty O’Meara, una antiga mestra i assistent espiritual en hospitals i hospicis d’Estats Units, la qual va aprofitar la quarentena actual per a escriure i penjar el poema al seu blog.

Cristina ens deixà aquest comentari: «El títol de l’article podria ser alguna cosa així com, us n’haveu adonat que tot això no passaria si no hagués passat això? Em refereixo a un munt d’anècdotes i d’històries viscudes que no haurien succeït sense el confinament, com sortir al balcó a les 8 del vespre per aplaudir la gegant tasca del personal sanitari i emocionar-te amb el cant de la Balanguera, xerrar amb els veïns que surten també aquella hora; i que et deixin un tupper davant la porta, els vermuts virtuals amb els amics, etc.»

Na Xisca treballa presencialment i s’exposa obligatòriament al contagi cada dia, perquè treballa a un supermercat. Reflexiona sobre com la natura reocupa el seu lloc sense l’amenaça dels humans: «Avui demati quan partia a fer feina he sentit cantar els aucells molt fort. El parc de vora ca nostra n’estava ple. I a damunt un arbre pelat de fulles hi havia dues merles que no han partit escapades, com sempre fan. M’he aturat a pensar, què és el que fèiem malament? Pensa-ho un poc.»

«El silenci que sentim. I aquest silenci et permet escoltar». Valora Aina com un efecte positiu del confinament.

En Miquel, que porta la pagesia dins les venes i hi treballa de valent cada dia per a garantir-ne la seva supervivència, ens escriu: «Els anys 50 del segle passat els mallorquins decidirem matar l’agricultura i la indústria. Tots volíem ser funcionaris, fer feina al sector turístic o muntar empreses de construcció per guanyar diners fàcils. Setanta anys després hem aconseguit que Mallorca ja no és autosuficient, ja no ens dóna per alimentar-nos i la mínima crisi ens desmunta, perquè no tenim teixit industrial com puguin tenir a Catalunya o al País Basc. És el moment de reflexionar i de rectificar.»

El ratifica en Xesc: «Ben cert. Ens hem allunyat de la natura, quatre locos apassionats per la l’agricultura lluiten per sobreviure. Són pocs i malviven; la resta ens dedicam a donar serveis als visitants, directe o indirectament. Abans la vida dels homes estava lligada als cicles de la natura; ara volem que ella s’adapti a nosaltres. Conseqüència: es rebel·la i ens fa saber que no som més que una molèstia i que ens pot esborrar del mapa amb un petit organisme invisible. No som res.»

I, per acabar l’article col·laboratiu, uns versos arribats de forma anònima a darrera hora:
I ara resulta que sí,
que l’amor sí sap de temps i de distàncies,
I ara resulta que puc
contemplar les hores invisibles
pasturant paratges que no sabia, tan propers,
aturar-me per arribar lluny
i allunyar-me per besar.
I ara resulta que sí,
que t’enyor.