Dia 20 de febrer Sebastià Portell visità el club de lectura de l’OCB per parlar de 'Les Altures', una novel·la que recrea la vida d’Ismael Smith. Sabem d’aquest artista que va iniciar la seva carrera el 1910, amb l’expectativa de convertir-se en una gran promesa, però va acabar en un hospital psiquiàtric abandonat de tothom. Entremig va viure a París i més tard, amb tota la família, es traslladà a Nova York fins que el 1929 va deixar de produir obra artística.

Amb aquesta obra Sebastià Portell ha volgut parlar de la vida de molts creadors que, com Smith, no varen poder gaudir de la vida que haurien merescut perquè la societat, a causa de les seves estrictes normes morals, els ho varen impedir. «Ara estam en condicions de mirar-lo amb ulls contemporanis. Va ser titllat de boig i excèntric per fer coses que avui valoram dels artistes actuals com per exemple, la interdisciplinarietat. Ismael va muntar performances, gravats, escultures, pintures etc., i a través d’elles transmetia el gust per l’ambigüitat o la dissidència sexual». Va ser en aquest aspecte un visionari que es va avançar a la societat en què va viure. Per això Portell planteja la següent pregunta: Poder parlar de la vida d'un artista d’èxit o fracàs, si els reconeixements li arriben quan ja no hi és per gaudir-ne?

Sigui com sigui allò que impactà Portell d’Smith és la seva coherència artística i la fidelitat a si mateix. «Conscient que en vida seria un incomprès, no va dubtar gens a realitzar l’obra així com ell pensava. Potser sabia que, amb el temps, una altra lectura seria possible.»

Acabes d’assistir a un congrés sobre literatura postmoderna. Què entenem per literatura postmoderna?

És una discussió que la literatura occidental europea no ha resolt en els darrers 50 anys. Hi ha un consens sobre el que és la modernitat literària que comença amb Baudelaire però no hi ha un acord en quan acaba. Hi ha qui diu que la postmodernitat comença l’any 45, després de l’horror de l’holocaust, però d’altres no hi estan d’acord. Per a mi literatura postmoderna és aquella propera a la contemporaneïtat que s’escriu de manera irònica. Es pretén alhora que el lector deixi de confiar en la veu narrativa i en el discurs de la veritat al qual, fins ara, estava acostumat. És d’alguna manera un retorn al Barroc. La intenció és espanyar formes i perspectives per provar altres maneres de veure el món.

Les altures és una novel·la postmoderna?

Em costaria fer una afirmació tan taxativa sobre la meva obra, però el que puc dir és que sí que la vaig voler escriure des d’una perspectiva irònica. El títol, de fet, ja ho és. A més, cada capítol és un joc de perspectives que qüestionen la idea de veritat. Qui era Ismael Smith en realitat? Un pervertit, un artista, un pobre home, un amic. Qui de tots els personatges que parlen té raó? La veïna xafardera? L’amic que l’admira? La mare castradora?

La idea d'escriure aquesta novel·la neix d'una exposició de pintures d'Ismael Smith. Què et va atreure de les seves obres?

En efecte, el vaig conèixer en una exposició al Museu Nacional de Catalunya que es deia Ismael Smith, la bellesa i els monstres. Em va captivar el seu gust per allò que avui anomenam queer, allò estrany, les mitges tintes, la foscor que conviu amb les formes més sinuoses i elegants. Les seves obres sempre amaguen alguna cosa estranya, que no lliga amb el conjunt. Al llibre hi he inclòs la imatge d’una obra seva, la figura d’un arlequí amb un punyal que és inquietant. També em va captivar la seva capacitat per anticipar certes tendències de l'art contemporani com la multidisciplinarietat, la diversitat de formats i tècniques...

Has dit que Les altures és un títol que s’ha d’interpretar en clau irònica...

Les altures fa referència al punt més àlgid de la vida d’un artista, el moment en què ho tenia tot, però acaba sent un viatge als inferns. En el seu cas, l’infern es va materialitzar en una incomprensió i un ostracisme avui inadmissibles. També volia qüestionar la idea tradicional i marcadament binària que com a societat hem construït al voltant de l'èxit i el fracàs artístic. I alhora qüestionar també la manera binària amb què tenim tendència a interpretar i jutjar-ho tot en general.

De les sis visions que aportes sobre el personatge, quina et va resultar més engrescadora?

Cada veu narrativa va ser un repte. Em vaig proposar explicar el personatge des d'un punt de vista humà però també vaig fer una feina filològica i d'estil a partir de cada personatge. Per això, Tineta, la mainadera, pren vocabulari d’autors modernistes com Joaquim Ruyra i Víctor Català; per això, la mare, i la seva germana s'expressen a través d'un flux de consciència que deu molt a autores marcades pel pes de la consciència com són Mercè Rodoreda o Virginia Woolf. El capítol que em va fer riure més va ser el de la veïnada Peggy Williams. I els dos que més m'estim són, sens dubte, els de la mare i la germana.

Ara que en parles, na Peggy William m’ha recordat, sense conèixer-les, les teves veïnades de Ses Salines...

L’escriptor, al marge d’escriure sobre les experiències que l’han marcat, parla de la condició humana. Per això una senyora de Ses Salines serveix per parlar de la curiositat que senten els veïnats per la vida dels altres, tant com qualsevol veïnada d’ Irvington a Nova York . L'ànima humana té un seguit de condicionants que van més enllà de les cultures, de contextos territorials. Vull creure que tots estimam, odiam, som vulnerables, i en els llibres els escriptors xerram precisament d’això.

La novel·la gira a l'entorn de l'artista Ismael Smith però la impressió és que, d’entre tots ells, n’hi ha un que sobresurt: la mare. No és ella la culpable de l’excentricitat i vulnerabilitat dels seus fills?

Aquesta implicació és precisament el que cercava generar en el lector. El que jo pensi de la mare no té gens d'importància. El seu personatge pot ser llegit segons l'esquema de la mare castradora, però també com aquella mare que tot ho dona pels seus fills i que alhora els ho pren tot. Fa molt de mal als seus fills, però justament perquè els estima. Segurament, de manera equivocada.

La novel·la també toca temes tabú, la salut mental, per exemple.

Si bé és ver que he pogut consultar tot el que he volgut sobre les seves obres, accedir a dades sobre la seva salut mental ha estat impossible. Per això, per recrear els seus darrers anys em vaig haver de guiar pels darrers textos que va escriure i per l'evolució de la seva obra, que s'acosta progressivament al deliri, a l'al·lucinació, al pensament obsessiu... La literatura em va permetre omplir aquest buit.

La figura de l'artista sovint va unida a la idea de les dificultats de comunicació amb el seu entorn. Les obres de Smith no varen ser enteses. Per què?

Supòs que Smith tenía alguna cosa a dins que no s'expressava en els termes i les convencions de la seva època. Temes que avui percebem com les identitats no-binàries de gènere, la diversitat sexual, l'heterogènia moral i religiosa, en el seu temps eren llegits com perversos. Pens que si Smith hagués estat alemany, hauria esta inclòs en l'exposició d'art degenerat que va promoure el règim nazi a Munic l'any 1937, com a exemple d'allò que no havia de ser l'art: impur, transgressor, lliure al cap i a la fi. Avui, per sort, tenim les eines i una certa idea de progrés per poder copsar el que l'artista volia dir o suggerir.

Una de les tècniques que apliques és la de suggerir, sense explicitar de manera clara certes informacions. Al primer capítol a Ismael l’enxampen nu, amb un nin petit als vestuaris d’una instal·lació recreativa. És una informació documentada?

La majoria de les informacions que aport a la novel·la estan documentades, no són fruit de la meva imaginació. Aquesta, concretament és una informació documentada. El que jo volia era generar ambigüitats perquè és el que fa Ismael en les seves obres però també perquè volia donar espai al lector perquè interpretàs el que volgués. És càndida la imatge d’un Ismael nu davant un nin petit, o bé perversa? Obrir aquest debat és d’alguna manera, el que em vaig proposar.

Com connecta aquesta novel·la amb la idea que tens tu de la literatura?

La literatura per a mi implica dues coses. Per una banda, empatia, posar-se en el lloc d’un altre a través d’una conversa cultural. Escric en resposta a qualque cosa i també perquè qualcú hi participi. Escriure és també una manera de qüestionar binarismes de qualsevol tipus: el concepte del bé i del mal, de la salut i la malaltia mental. Per exemple, en termes de salut mental qui està pitjor, Ismael o la resta de personatges que l’envoltaven?