Magdalena Balle Garcia (1976, Filologia Anglogermànica), és la secretària del CEPA Son Canals de Palma i coordinadora del projecte Erasmus+ del centre. Ens fa cinc cèntims de com funciona aquesta aventura, perquè és l’únic CEPA de les Illes Balears que mou migrants per Europa. Des del 2019 és l’ambaixadora EPALE per a les Illes Balears en el camp de l’Educació d’Adults.

-Quan va néixer el projecte Erasmus+ al CEPA Son Canals? Quines varen ser les dificultats inicials?

La trajectòria dels projectes educatius europeus al CEPA va néixer l’any 2006, ja ha plogut… El CEPA Son Canals era molt diferent de l’escola d’avui. Jo havia estudiat el tercer curs de Filologia a Cambridge gràcies al programa Erasmus+ i era una entusiasta del tema. A més, el director que hi havia al CEPA en aquell moment sabia un poc del tema i em va encoratjar molt a fer-ho. El fet de tenir un equip directiu favorable a desenvolupar el programa és essencial. Aquest programa té un pressupost elevat, una burocràcia titànica i implica ‘moure’ professors i alumnes i això, tot plegat, esdevé complicat. Francament, m’ha suposat més d’un maldecap i un disgust. És important que l’equip directiu n’estigui convençut, doni suport en tot moment al coordinador i no hi hagi cap mena de tebior. Per descomptat, una part considerable del claustre hi ha d’estar implicada i convençuda.

Quant a les dificultats, n’hi va haver un grapat. En el terreny de l’aprenentatge permanent no hi havia ningú que conegués el tema. A més, el servei d’internacionalització Erasmus+ sempre ha estat molt centralitzat a Madrid i, en aquell moment, els tècnics eren un poc inaccessibles. Record que l’única persona que ens va donar una mà era una inspectora que ja no està en actiu. Ella sabia un poc del tema i va fer una llegida del primer projecte que presentàvem i algunes aportacions francament útils. Era una persona que estava molt al dia en qüestions de didàctica.

-El CEPA Son Canals és un centre pioner en el desenvolupament de projectes educatius europeus inclusius. Ens explicau, de manera general, quin és el balanç que en feis?

La nostra escola ha canviat en molts de sentits els darrers vuit anys. Sempre ha estat ubicada en un barri obrer, però quan vaig començar hi havia pocs alumnes migrats, en canvi, ara són un grup molt significatiu. La integració, el diàleg i la interacció real entre la comunitat local i la nouvinguda s’ha d’esperonar. La convivència s’ha d’afavorir i s’ha de treballar amb programes i iniciatives que van més enllà del currículum. Els dos barris ‘llindars’ a l’escola han viscut episodis violents entre diferents ètnies i comunitats, que ens fan veure que hi ha problemes de convivència; les dones magrebines que venen a l’escola tenen un domini lingüístic pel que fa a la fruita i les hortalisses, però són incapaces d’intercanviar tres paraules seguides en castellà o català; moltes deixen de venir per la càrrega familiar o perquè els pares o els germans no els permeten assistir a classe. Veim conductes pròpies dels micromasclismes entre l’alumnat d’ESPA (ESO per a Adults). Per això, durant molts d’anys la inclusió a l’escola ha estat prioritària i encara ho és.

-On anàreu el curs passat?

El curs passat vàrem fer una trobada a la Universitat de Porto amb alumnes immigrants de 4 països d’Europa: Eslovènia, Portugal, Itàlia i Alemanya. Es va organitzar un simposi sobre competències clau a l’educació d’adults. Vàrem ‘moure’, aquest és el terme que s’utilitza a Europa, alumnes nouvinguts de Brasil, Colòmbia, Equador i Marroc, que hi participaren molt activament.

-Com va ser l’experiència?

Va ser una experiència molt gratificant i es va desenvolupar una sensació de pertinença a un grup entre els alumnes nouvinguts i el professorat acompanyant. És interessant com els alumnes estrangers que viuen a diferents països d’Europa i gaudeixen de la ciutadania europea, es relacionen entre ells en un país de la UE, que no és el país on viuen. La immensa majoria d’alumnes nouvinguts no han fet mai turisme, ni han visitat mai un museu o una sala d’exposicions. No tenen accés a l’esfera pública. Pens que la cultura contribueix al desenvolupament personal i a la felicitat de l’individu i això no es té en compte per part de les institucions.

-Recentment heu estat a Malta, ens feis un resum d’aquesta estada?

La trobada a Malta el setembre es va fer amb una alumna nigeriana i tres bolivianes. Visitàrem una planta de reciclatge i assistírem a diferents reunions. Tres de les nostres alumnes no havien viatjat mai i se sorprengueren molt d’allò que era un hotel, un berenar continental, fer escala a un altre país i canviar de terminal, etc.

-Normalment, la gent sol associar l’Erasmus amb els alumnes universitaris o els més avançats d’instituts de Secundària, que fa la impressió que es volen menjar el món. En el cas de Son Canals, quin és el perfil de les persones que aprofiten aquesta mobilitat?

És cert! Tots tenim un germà o un cosí que fa o ha fet ‘un Erasmus’ a Dinamarca o Holanda. En canvi, allò que no ens imaginam és que les mobilitats prioritàries, segons les directrius del Consell d’Europa, són les dels col·lectius vulnerables. Fa 36 anys que es fa un esforç per moure col·lectius que viuen en contextos desfavorits, alumnes amb necessitat educatives especials, immigrants, joves desocupats amb risc d’exclusió social: ‘ninis’. Aquest fet suposa una oportunitat única per fer que les escoles públiques, situades en contexts més desfavorits puguin oferir les mateixes oportunitats a l’alumnat a l’hora de sortir a l’estranger. Per a molts alumnes, viatjar per fer turisme esdevé un autèntic luxe asiàtic. Des de l’any 2007 hem intentat que els alumnes migrats, especialment els nouvinguts, viatjassin. Ha estat un repte, especialment perquè hem hagut de ‘convèncer’ els homes de les dones magrebines i fer-los entendre que viatjar era una oportunitat única per a elles, però l’esforç ha valgut la pena. I molt!

-Com és el seu bagatge cultural? Quins beneficis a curt o a llarg termini els proporciona aquesta experiència?

En la majoria de casos, no sempre, són dones que surten molt poc de casa seva. En el cas de les dones del Magreb, amb una mica de sort, es reuneixen algun horabaixa a ca una amiga i preparen els seus baglava i pastissets especials amb te i herba-sana. S’ho passen molt bé! En el cas de les dones del Pakistan, un dels col·lectius que més creix a la barriada de Son Gotleu, he vist una altra realitat: dones que pateixen situacions d’aïllament i solitud terribles, molts de casos de poligàmia, matrimonis forçats, etc. El fet de superar aquesta esfera domèstica és un repte i seria cabdal per a la seva integració. Intentam que trobin en el CEPA un espai agradable on interaccionin amb els seus iguals i amb gent d’un altre context sociocultural. El fet de viatjar a un país estranger implica descobrir un món nou, fer noves amistats, sentir-se lliures, veure els avantatges que ofereix una societat democràtica amb uns drets i deures assolits, conèixer el patrimoni cultural, natural i social d’Europa, etc. Viatjar suposa una passa de gegant en el seu currículum vital, que les empodera.

-Seria possible, més endavant, que dBalears reculli les experiències de persones que hagin participat en aquests intercanvis per Europa?

Hi ha per escriure una trilogia! La plataforma Europea EPALE n’ha publicat alguna els darrers anys. Estic convençuda que es poden visibilitzar moltes experiències Erasmus de dones migrades.

-És ver que a partir del curs que ve es podrà redactar la documentació de l’Erasmus en català

Sí!!!!!! Els famosos formularis Erasmus+ ja es podran redactar en català. És una passa important i pot encoratjar a més centres a presentar un projecte a Brussel·les. Crec que és l’inici d’un canvi molt important de prisma.

Aquí teniu l’enllaç al vídeo on podeu gaudir en imatges del resum de l’estada a Malta d’un grup de docents que participen en el projecte: Malta 2023 CEPA Son Canals