No som els mestres els qui hem creat i propagat el maleït virus per no anar a fer feina, ni tampoc els qui hem redactat els informes de l’Organització Mundial de la Salut, ni els qui decidírem quan tancar les escoles i quan es tornaran obrir, ni els qui hem dissenyat els protocols de seguretat; encara que en aquestes darreres setmanes per alguns, amb un profund desconeixement del funcionament del món educatiu i també de la tasca duita a terme pels docents durant l’estat d’alarma, sembla que és així, que els docents som els responsables de que els centres educatius romanin encara parcialment tancats i que aquesta situació dificulti enormement la conciliació laboral familiar. Fins i tot se’ns ha tractat d’egoistes i ganduls. Ben aviat s’ha oblidat que els docents han estat un dels col·lectius que han mostrat una major capacitat de reacció i d’adaptació a les noves circumstàncies i que en dos dies, un cap de setmana, varen reorganitzar la seva manera de treballar per passar d’assistir a l’alumnat de forma presencial a telemàticas, a més d’incorporar una sèrie de noves tasques al seu ja llarg repertori conforme anaven arribant les instruccions canviants de les autoritats educatives: adaptar les programacions, portar la localització i el seguiment dels alumnes anomenats com a ‘desapareguts’, tutories a distància, etc. Tots això fent ús dels seus mitjans particulars com han fet tota la vida emportant-se la tasca a casa.

Vagos? De vacances? No assistir presencialment al centre no vol dir que no s’hagi treballat. S’ha fet molta feina i, a més, d’una forma més estressant, sense horaris, a temps complet per atendre les necessitats, consultes i dubtes d’alumnes i famílies. No és el mateix, per exemple, corregir tasques dins una aula, que corregir-les una per una de forma telemàtica; la feina s’incrementa exponencialment. Incomplidors supòs que n’hi ha hagut algun, com n’hi ha a tots els oficis, però en una professió que és fonamentalment vocacional, els docents solen donar molt més del que per normativa n’estan exigits, perquè aquesta és la seva missió: donar i amb generositat. Els estudis publicats parlen de que, amb el teletreball, la majoria dels docents han incrementat la seva jornada laboral diària en un mínim de dues hores –no cobrades-. Durant les vacances d’estiu hi continuaran, alguns impartint classes de reforç als alumnes que han quedat més endarrerits, tots planificant l’inici diferent del nou curs. Se’ls acusa de no voler obrir les escoles, quan la majoria dels docents preferirien tornar a l’activitat presencial perquè saben que sense el contacte i la socialització no hi ha una educació íntegra. Cal recordar que la decisió no recau en el professorat, sinó en les autoritats educatives i sanitàries competents (o no tan competents). El professorat ha fet el que se ha decidit i se li ha manat, en algunes ocasions, com en les darreres decisions preses per la Conselleria d’Educació, sense cap mena de consulta prèvia.

A posteriori les coses es veuen d’una altra manera. Si quan es decidí no retornar completament a les activitats educatives presencials fins al mes de setembre, fa quasi dos mesos, s’hagués sabut com ens trobaríem sanitàriament al mes de juny i s’hagués tengut la informació que es té avui sobre la propagació del virus, potser no s’hagués pres aquesta decisió, sinó una altra. Els informes científics difosos aquesta setmana ens diuen que els infants clarament no són els perillosos vectors de propagació. Però facem un poc de memòria, perquè aquesta és curta i injusta: fa només un mes, pel maig, l’OMS advertia, davant l’obertura d’escoles a segons quins països, que no tenien dades sobre la transmissió del virus entre els infants; paral·lelament l’Associació de Pediatres demanava que els nins no s’incorporassin a les escoles per ser agents de transmissió assimptomàtics. Per tant, amb la informació de la qual es disposava en aquells moments, les autoritats optaren per mesures conservadores i es va prendre la decisió, com s’ha fet en la majoria dels àmbits, de primar la salut i la vida per davant d’altres consideracions –la de tots, no únicament la dels docents-.

Ara, aquestes mateixes autoritats, davant de la pressió de les famílies que pateixen els comprensibles problemes de conciliació, de manera sibilina i amb el suport d’opinadors de tota mena, sembla que han volgut desviar la responsabilitat i la culpa sobre el personal docent i els seus representants, com si ells, els polítics, haguessin volgut avançar més i els sindicats s’hi haguessin oposat. Els sindicats únicament, realitzant una de les seves funcions principals que és la de vetllar per la salut en el treball, posaren sobre la taula les dificultats i la manca de recursos –si fins i tot a hores d’ara molts centres educatius encara pateixen dèficit del material de prevenció i higiene promès per a dur a terme les tutories presencials!-. Mentrestant aquestes mateixes autoritats, tant el Govern espanyol com el de les Illes, no han posat en marxa cap mesura de conciliació perquè les famílies treballadores poguessin fer front d’una forma més bona de dur la combinació de treball i cura dels fills amb les escoles tancades. Als qui no en tenen ni punyetera idea, de com funciona una escola, però es permeten el luxe d’opinar, acusar i, fins i tot, insultar, dir-los que un centre educatiu no és un bar, no basta decidir aixecar la barrera. A un col·legi els clients són menors d’edat, no adults teòricament responsables; nins i nines sobre els quals el professorat i els equips directius tenen una responsabilitat legal i moral.

Els mestres no volem mamballetes, però sí un tracte just, almanco fora de la demagògia fàcil. Com a societat no ens fa cap bé culpabilitzar a l’escola de tots els mals.