Setmanari Sóller

135
anys

Jaume Alonso-Cuevillas: «Tots els qui parlem català estem acostumats a experiències de discriminació lingüística»

Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) té una llarga trajectòria en l’exercici de l’advocacia. És catedràtic en excedència de dret processal a la Universitat de Barcelona, actualment en situació d’excedència, membre de l’equip de defensa del president exiliat de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i diputat al Congrés dels Diputats espanyol per Junts per Catalunya. A més de nombroses obres de caràcter científic, recentment ha publicat el llibre 1 judici (polític) i 100 preguntes (Símbol, 2019).

En quina situació es troba la denúncia de Paula Rotger per vulneració de drets lingüístics per un agent de la Guàrdia Civil a l’Aeroport de Son Sant Joan?

Com era previsible, l’haurem de portar a Europa, perquè ella va posar una denúncia al seu moment, però el Jutjat d’Instrucció no se la va prendre seriosament. «Faltaria més que, a un guàrdia civil, no li parli en espanyol!» No ho diuen explícitament, però... Llavors vam recórrer a l’Audiència Provincial de Balears, que també la va desestimar. Primer la va desestimar dient que «els fets no són típics, no són constitutius de delicte». I, després, ens van dir que «els fets no són creïbles». Precisament demanàvem una sèrie de diligències per determinar si els fets són creïbles o no, perquè és tan senzill com mirar la cinta, l’enregistrament. Vostè pel seu olfacte no pot dir si són creïbles o no, quan, en realitat, té a l’abast mitjans de prova per escatir què és el que ha passat. Llavors vam demanar la nul·litat de les actuacions, que ja sabíem que ens la desestimarien, però que és el requisit previ per anar al Tribunal Constitucional (TC) en empara. El TC, com era previsible, ens ha inadmès el recurs i ara som en el termini per presentar una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans per vulneració dels drets lingüístics.

És significatiu que l’article 14 de la Constitució espanyola, a diferència del 14 de la Convenció Europea de Drets Humans, no esmenti la llengua com a motiu invàlid per a donar un tracte discriminatori. En la mateixa línia, l’article 510 del Codi penal espanyol tampoc no inclou l’idioma entre els criteris a partir dels quals la difusió de missatges hostils o d’incitació a la discriminació o a la violència contra un individu o comunitat són constitutius de delicte «d’odi».

Sí. El relator especial de Nacions Unides en matèria de minories, en un informe de març de 2020, fa especial èmfasi en la matèria, i diu que l’article 14 de la Constitució no inclou la matèria lingüística com a factor de discriminació, com sí que estableixen diversos tractats internacionals i que això s’hauria d’incloure no només en la legislació, sinó també, i especialment, en la pràctica de les autoritats. És evident que hi ha discriminació per raó lingüística; de fet, tots els que parlem, xerrem, català, mallorquí, valencià hi estem acostumats. En l’àmbit policial, administratiu, etc., qualsevol que parli habitualment en català n’ha tingut alguna experiència; sovint són petites discriminacions i les deixem passar, però comporten una humiliació innecessària, com la que va patir na Paula a l’aeroport. En el meu àmbit, l’àmbit judicial, si vols parlar en català, sovint han de fer venir un intèrpret, amb la qual cosa perds agilitat en els interrogatoris, etc.

El legislador espanyol no dóna la protecció suplementària que suposa l’article 510 del Codi penal a les comunitats definides per un fet prepolític i, en bona mesura, aliè a l’elecció personal com és la llengua. En canvi, sí que inclou en el tipus la discriminació per un criteri del tot polític i derivat de les pròpies tries personals com és la ideologia. En una reducció a l’absurd d’aquesta definició dels delictes d’odi, la Fiscalia General de l’Estat ha conclòs que «una persona d’ideologia nazi» ha d’estar protegida per aquest precepte (Circular 7/2019, de 14 de maig, «sobre pautes per a interpretar els delictes d’odi tipificats a l’article 510 del Codi penal»).

Això és absolutament contrari al que pretén la normativa internacional que inspira l’article 510 del Codi penal espanyol. Segons la legislació internacional, els delictes d’odi estan previstos per protegir les minories. Jo, en nom del president Puigdemont, he posat gairebé un centenar de denúncies contra gent que li diu de tot i és evident que li ho diuen per la seva condició de minoria nacional o lingüística. Només hi ha hagut una condemna per amenaces lleus, i en primera instància; totes les denúncies per delicte d’odi han estat arxivades o inadmeses directament. En canvi, qualsevol cosa que vagi en sentit contrari, contra un policia o un guàrdia civil, que no són minories des del punt de vista internacional, sí que es considera aplicable la legislació d’odi.

Al Congrés dels Diputats has fet diverses preguntes parlamentàries sobre si el Govern espanyol comparteix aquesta interpretació de la Fiscalia.

Aquesta setmana m’han contestada la quarta. Arran d’aquesta circular, adreçada a tots els fiscals com a criteri interpretatiu de la llei, el Centre Simon Wiesenthal va enviar una carta al Govern per demanar-li’n explicacions. Jo vaig preguntar si havien rebut aquesta carta i l’havien contestada. El Govern comparteix el criteri que els nazis poden ser víctimes dels delictes d’odi? Em van dir: «ple respecte a la Fiscalia». No li demano que es fiqui amb la Fiscalia, sinó si el criteri de la Fiscalia és compartit pel Govern. «Ple respecte a la Fiscalia.» Ho torno a repetir per tercera vegada, per si potser no ho han entès. I em tornen a contestar el mateix. El sistema de control parlamentari del Govern és una presa de pèl.

En una d’aquestes respostes al·legaren l’«autonomia del ministeri fiscal». Qui havia de dir que el Govern espanyol no distingiria entre autonomia i independència...

Els representants del Govern espanyol no van gaire fins en qüestions de dret. En campanya electoral, Pedro Sánchez deia «de qui depèn la Fiscalia? Doncs això». La Fiscalia no depèn del Govern; el Govern nomena el fiscal general de l’Estat. Fixa’t fins i tot en la terminologia: fiscal general, fiscal en cap, tinent fiscal. És una terminologia militaritzada, perquè la regulació de la Fiscalia és jeràrquica; és un únic cos, és igual el fiscal número 27 que el 32. El fiscal general pot donar instruccions generals, com la que comentàvem abans, per interpretar una norma jurídica concreta; com s’ha d’interpretar aquell article del Codi penal, o instruccions particulars. Té una autonomia funcional, però si jo sóc el Govern i nomeno el fiscal general, ja busco algú de la meva sintonia, en aquest cas algú que hagi estat ministra de Justícia en la legislatura anterior i diputada del PSOE, perquè les instruccions generals i particulars estiguin en consonància amb la línia política del Govern. És igual que governi el PSOE o el PP. Recordem con en altres moments la Fiscalia General ha donat instruccions quan hi havia causes que afectaven aforats, com el president de Múrcia, i ha canviat el fiscal... És a dir, que pot donar instruccions com si fos un despatx d’advocats i el cap diu: «per a aquest assumpte envio el fiscal Pepet o Joanet, i, a més, vull que facis això o això altre». Si el fiscal no hi està d’acord, hi ha un mecanisme previst (la remonstratio), però que fa molt dificultós que el fiscal no segueixi les instruccions.

Avui a horabaixa faràs una conferència sobre l’estat de dret a l’Estat espanyol. Tres dies després que transcendís que els telèfons mòbils de nombrosos polítics i activistes independentistes catalans han estat hackejats per un programa al qual només tenen accés els estats...

Sí, però el que passa és que si això hagués estat una, dues o tres setmanes abans i, molt em temo, que d’aquí a una, dues o tres setmanes, també hauríem tingut durant els últims dies alguna notícia de portada que fa qüestionar l’estat de dret. Aquesta setmana tenim el Pegasus, però les darreres setmanes hem tingut totes les notícies que afecten la monarquia i la negativa del Congrés dels Diputats d’investigar-les, la negativa del Congrés d’investigar el que diu la CIA sobre el senyor X dels GAL. Tenim condemnes cada dos per tres de polítics, manifestants o rapers, com en Valtònyc. Per tant, agafis la setmana que agafis, podries dir quina casualitat!, perquè aquest tema de l’estat de dret a Espanya, malauradament, porta massa temps d’actualitat.

La instrucció, el judici i la sentència de la causa del procés al Tribunal Suprem (TS) també va esser de traca i mocador...

Aquesta causa plagada de vulneracions de drets. Ho explico al llibre 1 judici (polític) i 100 preguntes, on denuncio totes les vulneracions que es van produir des de la instrucció: perquè el jutjat no era el competent, perquè hi ha havia hagut dispersió de causes, perquè s’havia delegat la instrucció a la Guàrdia Civil... Al judici també es van produir moltes vulneracions de drets. En qualsevol judici, és molt normal que, si estic interrogant un testimoni i hi ha un document o un enregistrament de vídeo, els pugui fer servir per preguntar-li. Llavors el president del tribunal va dir: «No, nosaltres ja valorarem els vídeos». Sí, ja sé que les valoracions les ha de fer el tribunal, i no el testimoni, però deixi que pregunti al testimoni: «Aquest és vostè? Això què és? A quina hora és? Aquest que hi ha al seu costat, qui és?». Això va ser una gran vulneració. Es van vulnerar, novament, els drets lingüístics. En haver-se alterat artificialment la competència aquesta era una causa de què havia de conèixer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), perquè eren parlamentaris i membres del Govern de Catalunya, també se’ls van vulnerar els drets lingüístics. Es van denegar proves. I la sentència, des del punt de vista material, és totalment injusta, via rebel·lió i sedició. Ho han dit també organismes internacionals, però és que és evident. Són delictes que requereixen violència. I, a més, l’Estat ens enganya, perquè durant tots els anys de plom del terrorisme d’ETA, ens deien que, sense violència, es podria parlar de tot, i ara s’ha vist que és mentida. Sense violència —el moviment català no ha fet cap episodi de violència, hi ha hagut la mateixa repressió que quan n’hi havia.

Després de la publicació de la sentència, el magistrat del TS Pablo Llarena va dictar una altra ordre europea de detenció i entrega (OEDE) contra el president Puigdemont i els exconsellers Antoni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig.

La va notificar amb minuts de diferència de la sentència. Per tant, o Llarena ja la coneixia cosa que seria una irregularitato no la va tenir en compte. O les dues coses, perquè mantenia l’euroordre per rebel·lió. Vaig fer un recurs on li recordava que el TS acabava de dictar sentència per sedició. És un dels arguments que farem valer. És la quarta o cinquena euroordre que tenim. Aquesta té la particularitat, pel que fa al president Puigdemont i el conseller Comín, que, com que tenen immunitat parlamentària, com a eurodiputats, s’ha de demanar prèviament el suplicatori al Parlament Europeu. Per a nosaltres, és una victòria política, perquè serà una nova ocasió que tindrem per posar al centre del debat del Parlament Europeu la repressió contra la dissidència de la minoria nacional catalana. Ja tenim quatre diputats al Parlament Europeu: tres que han pogut prendre possessió —malgrat l’absurda negativa de la Junta Electoral espanyola, que els volia fer anar a Madrid a jurar la Constitució i que, naturalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dit que no calia—, i Oriol Junqueras, a qui no han deixat prendre possessió, perquè el tenen pres, de forma il·legal. Quan es debati al Parlament Europeu, com que és una votació política i tots els grups polítics espanyols s’estan movent, suposo que la immunitat sels aixecarà, tot i que no per la majoria que es pensava el Govern espanyol. Hi ha les grans famílies: socialistes, populars, liberals... Però, després, a cada país tenen la seva visió i, dins el Grup Socialista europeu, hi ha socialistes de diversos països que no ho veuen gens clar i que, probablement, no hi votaran a favor. El fet de portar aquesta qüestió al Parlament Europeu és un tràmit que és nou, però després tornarem a la casella de sortida, on ja coneixem el jutge belga que porta les euroordres, perquè ens hem vist diverses vegades. I allà tornarà a sortir que demanen una euroordre per rebel·lió, quan, en realitat, la condemna dels altres processats és per sedició, i tot el reguitzell de drets que s’han vulnerat. Som optimistes quant a la resolució final de l’euroordre.

Ni la rebel·lió ni la sedició figuren a la llista de 32 delictes de l’OEDE que impliquen entrega automàtica...

L’euroordre té tres estats. Hi ha un estadi purament formal: la identificació de la persona. Segon: el delicte és a la llista d’aquests 32 delictes naturals: assassinat, tràfic de drogues, de persones, robatori...? Si hi és, no hi ha més preguntes, l’entrega és directa. Per això, Espanya cada vegada ha fet la trampa, que ja vam posar de manifest a la primera euroordre, de marcar «corrupció». Diuen que, com que és malversació, és corrupció, perquè, històricament, la malversació ha estat corrupció. Sí, però fins al 2015, l’única malversació que hi havia al Codi penal espanyol era la de l’administrador públic que ficava la mà a la caixa, apropiació indeguda. El 2015 modifiquen el Codi penal i fan una nova modalitat comissiva de la malversació, que no consisteix a apropiar-me indegudament, per a mi o per a la meva amiga, dels diners que administro, sinó a donar-hi un ús diferent del pactat: l’«administració deslleial». Això és nou i, en tot cas, no és corrupció. Si no és a la llista dels 32, passem a la segona anàlisi: la doble incriminació. Normalment, s’explica com una comparació entre codis penals. No és això, sinó si els fets que vostè m’explica serien delicte al meu Codi penal, amb independència del fet que vostè en digui malversació, i jo, corrupció; que vostè en digui assassinat, i jo, homicidi, o vostè, injúries, i jo, atemptat contra la integritat moral... En aquest cas, els fets no serien delicte, perquè els delictes equivalents que no es diuen rebel·lió ni sedició, sinó coalició de funcionaris, atemptat, etc.— a tot arreu exigeixen violència. És més: l’equivalent al delicte de sedició, que és un delicte d’ordre públic, a la majoria de legislacions europees està derogat des de fa dècades i allà on es manté, s’hi manté amb penes d’un any d’arrest o coses així. Però encara després de fer aquesta doble anàlisi (és als 32 delictes o hi ha doble incriminació), hi ha la clàusula d’exclusió negativa: hi ha garanties que hi haurà un judici just? I llavors tornem al que és el títol de la meva conferència d’aquesta tarda: Espanya és un estat de dret? És un estat de dret amb separació de poders; si fas un examen documental de la legislació espanyola, no hi ha res a dir. Però això, a la pràctica, s’aplica? I amb les minories, s’aplica? No es tracta de si Espanya és una democràcia plena segons no sé quin rànquing, sinó de si la justícia és igual per a tothom; la llei, potser sí, però la justícia, no. Això és el que hem posat de manifest. Quan van emetre la primera euroordre, van enviar un informe de presentació de les presons espanyoles que semblaven Marina d’Or: piscines, etc. Però no estem parlant de si tenen les presons netes o no. És que, en una querella en què demanen el delicte més greu del Codi penal (la rebel·lió està penada amb fins a trenta anys, més greu que l’assassinat, el terrorisme, etc.), te la notifiquen un dia festiu i has d’anar l’endemà a les 9 del matí a 635 quilòmetres de distància, alterant el tribunal competent, sense temps material per llegir els documents... Quan expliques tot això, no donen crèdit.

Un cop que els presos del procés han estat classificats en tercer grau, ha perdut objecte l'escrit presentat per la Fiscalia del TS perquè aquest tribunal es declari competent per a resoldre el recurs interposat per la Fiscalia de Lleida contra els permisos concedits en el marc de l’article 100.2 del Reglament penitenciari?

Sí, hi hauria una mancança sobrevinguda d’objecte, perquè, efectivament, hi havia recursos contra el 100.2 i avui estan en un altre règim. Però aquesta seria una pregunta pertinent si parléssim d’un ciutadà normal. Com que parlem de dissidents polítics, resoldran com més els convingui per defensar la unidad de España.

Tanmateix, fins i tot si el TS acceptés la competència i resolgués en contra de l'aplicació del 100.2, això no comportaria cap conseqüència pràctica.

La teoria diu això, però fa 36 anys que sóc advocat, catedràtic de dret, i sempre explico que els 34 primers no compten. Per tant, la meva experiència professional és de dos, perquè en aquests dos anys ho han canviat tot. Tot això que feia anys que estudiava, que escrivia i que explicava a la universitat, aquests dos darrers anys ha canviat. Per tant, quan em fan preguntes jurídiques, en comptes d’un Codi, agafo una bola de vidre.

És previsible que les fiscalies també recorreran contra la classificació en tercer grau dels presos del procés, on la competència sí que és del TS. En cas que acceptés conèixer del recurs contra l’aplicació del 100.2 del Reglament penitenciari, estimés el recurs i també fallés contra la classificació dels presos en tercer grau, en quina situació penitenciària quedarien?

En segon grau, però el tractament penitenciari no és una foto fixa; és un vídeo. La sentència que dicti farà referència a la resolució que s’ha aplicat i la situació que hi ha, però no impediria que les juntes de tractament tornessin a proposar l’aplicació del 100.2 o del tercer grau. I així podem estar jugant al io-io, fins que enviïn un whatsapp en què diguin «com tornin a aplicar això...». Quan jo explicava dret a la Facultat, fins fa dos anys, entre les fonts del dret no hi havia els whatsapp del TS, però potser els hi haurem d’incloure: «La Constitució, la llei i els whatsapps del Servei de Premsa del TS».

Oriol Junqueras va interposar una querella en relació amb el missatge del TS en què aquest amenaçava les autoritats penitenciàries si deixaven que els presos del procés passessin el confinament a casa.

És una querella pel que s’anomena notitia criminis: hi ha indicis que s’ha comès un fet delictiu, un delicte de coaccions i contra l’exercici dels drets fonamentals i, per tant, s’ha d’investigar qui el va enviar. Es enviar per iniciativa pròpia o per ordre d’algú? En principi, el Jutjat de Manresa la va desestimar —que és el que correspon a la presó de Lledoners—, però després l’Audiència va dir que sí que era competent, perquè no hi ha persones aforades. Però si llavors resulta que qui el va enviar diu que li ho va ordenar un magistrat de la Sala, aleshores perd competència el Jutjat de Manresa, perquè, si has de procedir contra un magistrat de la Sala, la competència serà del mateix TS. La teoria hauria de ser aquesta, però passarà com amb el tema de la Paula. No s’ho prendran seriosament i ni l’admetran a tràmit ni acordaran cap diligència i arxiu.

Un altre cas controvertit que ha sacsejat l’actualitat política catalana ha estat la causa oberta al TS contra la diputada al Congrés de JxCat Laura Borràs per l’adjudicació de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes i el conflicte entre els partits independentistes sobre el sentit del vot en relació amb la petició d’aixecament de la seva immunitat parlamentària. El fet que el jutjat que va endegar la investigació no fos competent, és motiu de nul·litat de totes les diligències?

És causa de nul·litat radical. Però tornem al mateix: la llei potser és igual per a tothom, però la justícia, no. La causa contra Laura Borràs està plagada d’irregularitats; és una causa que comença per un tema de tràfic de drogues. Punxen els telèfons de dos narcotraficants i un d’ells parla de Borràs, i s’equivoca, perquè es refereix a la consellera Meritxell Borràs, quan diu: «escolta, que han ficat a la presó la Borràs!», i l’altre diu: «jo faig trapis amb ella». Es referia a feines, perquè, a més de traficant, era informàtic. Quan senten això, com que Borràs és una «independentista coneguda», comencen una investigació prospectiva. Quina relació té Borràs amb un tema de tràfic de drogues? És evident que no n’hi té gens. Van començar a investigar-ho i van continuar, malgrat tenir constància que aleshores era una diputada del Parlament de Catalunya i, més tard, consellera. Per tant, estava aforada i hi havia de conèixer el TSJC, no un Jutjat d’Instrucció de Barcelona.

Aleshores, què caldria fer? Tornar a endegar la investigació des del tribunal competent?

La legislació de qualsevol estat democràtic, inclòs Espanya, prohibeix les investigacions prospectives; persegueixen delictes, fets. Jo no et puc investigar perquè ets una mica indepe, una mica dissident, a veure què et trobo. Això és contrari a tots els tractats internacionals de drets fonamentals en matèria processal, i és el que s’ha fet amb Laura Borràs. A banda d’això, no hi ha cap tipus de corrupció, perquè els contractes que s’estan analitzant són contractes diferents. Laura Borràs va modernitzar la Institució de les Lletres Catalanes des del punt de vista virtual, va fer que tingués un lloc web: van fer un lloc web específic per a cada esdeveniment: un concurs literari, l’any del centenari de tal escriptor, un festival de poesia... I molts d’aquests webs s’encarregaven al mateix proveïdor, cosa que la llei permet, perquè, si són contractes menors, per agilitar, permet no fer expedient de contractació. No és un mateix contracte trossejat, sinó que són contractes diferents. No hi ha corrupció: és una feina que es fa, al preu de mercat i es fa ràpid i bé.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris