«El dret constitucional dels ciutadans a ser atesos en català, això és, a dirigir comunicacions en català i a rebre contestació en català, sumat a altres justificades raons, com l'eficàcia administrativa o la normalització lingüística, fan precís que l'Administració de la Comunitat Autònoma atorgui rellevància jurídica al coneixement de la llengua catalana a l'objecte de l'ingrés i/o la provisió de places en la funció pública dels Illes Balears. L'Administració de la Comunitat Autònoma pot, doncs, ordenar el coneixement de la llengua catalana contemplant-lo no merament com a mèrit sinó, com en el cas ocorre, com a requisit general d'accés a les activitats públiques». Aquestes afirmacions són part de la sentència 15/2020 del Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJIB) sobre el català a la Sanitat.

El Tribunal, format per Gabriel Fiol Gomila, Pablo Delfont Maza i Carmen Frigola Castillón accepta que en l'actual marc legal hi cap un «ús preferent del català» i també reconeix la progressivitat del procés de normalització lingüística i recorda que «el reconeixement del plurilingüisme, que afegeix uns nous drets i deures lingüístics, en definitiva, enforteix l'Estat perquè aquest s'aproxima d'aquesta manera a la seva realitat social».

Tot i que el fil conductor de la sentència es fixa més en la qüestió laboral plantejada en el recurs presentat pel sindicat de funcionaris CSIF, té dos capítols (el Tercer i el Quart) dedicats a la qüestió lingüística que reproduïm a continuació.

Tercer - Sobre la conservació de la diversitat idiomàtica i sobre el nivell de coneixement de la llengua catalana exigible

El reconeixement del plurilingüisme, que afegeix uns nous drets i deures lingüístics, en definitiva, enforteix l'Estat perquè aquest s'aproxima d'aquesta manera a la seva realitat social i, com a lògica conseqüència, representa millor als ciutadans que s'expressen en una pluralitat de llengües.

En ocasions anteriors , per totes, en les sentències de la Sala números 142/2010- ROJ: STSJ BAL 206/2010, ECLI:ÉS: TSJBAL:2010:206- i 616/2011-ROJ: STSJ BAL 848/2011,
ja hem assenyalat que el règim jurídic constitucional de la doble oficialitat lingüística ni obliga ni prohibeix als poders públics de la Comunitat Autònoma dels Illes Balears -ni als poders públics en la Comunitat Autònoma- l'ús simultani o conjunt del castellà i del català, sinó que aquest règim jurídic s'estén -i limita- a imposar l'ús indistint, amb el que cap així un ús normal, habitual, preferent o més freqüent del català o del castellà.

Entre altres, les SSTC números 46/91 i 253/05 i 270/06 han assenyalat (i) que el nivell de coneixement de la llengua catalana exigible ha de ser raonable, això és, connectat d'alguna manera amb la capacitat requerida per a exercir la funció, i (ii) que una aplicació desproporcionada del nivell de coneixement requerit pot vulnerar el principi d'igualtat recollit en l'article 14 de la Constitució.

L'article 4 de l'Estatut d'Autonomia, aprovat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, e referir-se a la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma (i) declara la llengua catalana com a idioma propi i cooficial, juntament amb el castellà, en la Comunitat Autònoma dels Illes Balears, i (ii) imposa a les institucions públiques de les illes que adoptin les mesures necessàries per a assegurar el coneixement de la llengua pròpia i les condicions per a aconseguir la igualtat plena entre totes dues llengües, tot això amb la finalitat de garantir l'ús normal i oficial del català i el castellà.

La consideració del català com a llengua pròpia dels Illes Balears significa (i) que a través de la llengua catalana s'identifica la comunitat balear, (ii) que el català és la llengua natural de la comunitat balear, i (iii) que la consideració del català com a llengua pròpia dels Illes Balears bé pot justificar l'adopció de mesures de protecció, això és, mesures tendents a estendre el coneixement i utilització de la llengua catalana, primer, per a oferir al ciutadà un servei de qualitat comparable en castellà i en català i, segon, per a afavorir la creació d'un ambient de treball propici a la utilització de les dues llengües.

La conservació de la diversitat idiomàtica, això és, el bilingüisme, no s'aconsegueix per la sola declaració d'oficialitat sinó que cal establir tant mesurades d'intervenció com mesures de salvaguarda o de foment

La Llei CAIB 9/2012, per la qual es va modificar la Llei CAIB 3/2007, de la funció pública, va suprimir el català com a requisit genèric de capacitat per a l'accés i provisió de llocs de treball en la funció pública balear, superant l'escrutini de constitucionalitat en la STC número 165/2013, en la qual es va precisar que el legislador balear pot contemplar normativament el coneixement de la llengua catalana com a requisit o com a mèrit en els procediments selectius d'accés i de mobilitat relatius a la funció pública balear, això és, en el que ara pot interessar, en els procediments selectius d'accés i de mobilitat relatius a la funció pública estatutària i per a ocupar llocs de treball que es convoquin
en el sector públic sanitari de la CAIB.

El Decret CAIB 8/2018, ara impugnat, compta amb l'antecedent del Decret CAIB 24/2009, en el qual també es contemplava el coneixement de la llengua catalana com a requisit en els procediments selectius d'accés i de mobilitat relatius a la funció pública estatutària i per a ocupar llocs de treball que es convoquessin en el sector públic sanitari de la CAIB.

En el que aquí pot interessar, en totes dues ocasions s'ha contemplat en aquestes normes la moratòria que es qüestiona ara, en primer terme, per considerar-la contrària a la reserva de llei.

Quart - Sobre l'exigència d'un cert nivell de coneixement de la llengua catalana com a requisit sine qua non per a accedir a funcions públiques en la CAIB.

El dret fonamental a l'accés a funcions públiques en condicions d'igualtat, previst en l'article 23.2 de la Constitució, que garanteix també el dret a la promoció i a la carrera professional, així com garanteix igualment el dret a no ser destituït en l'exercici de funcions públiques per motius discriminatoris, en definitiva, és un dret de configuració legal, això és, un dret subjecte a la concurrència dels requisits que assenyalin les lleis.

El dret garantit en l'article 23.2 de la Constitució no aconsegueix la igualtat en l'exercici de la relació funcionarial ja que aquest es nua merament a la garantia general de l'article 14 de la Constitució.

I del dret garantit en l'article 23.2 de la Constitució cal dir finalment que és un dret que s'estén -i limita- a les funcions públiques prestades a través de llocs de caràcter estatutari, és a dir, amb exclusió per tant d'aquelles funcions públiques que es desenvolupen
mitjançant una relació contractual, laboral o no -en aquest sentit, per totes, sentències del Tribunal Constitucional número 363/93 , 60/94 , 83/00 i 107/03 -.

L'exigència d'un cert nivell de coneixement de la llengua catalana com a requisit sine qua non per a accedir a funcions públiques en la Comunitat Autònoma dels Illes Balears, com deim, és constitucionalment lícita, atès tant l'ús preceptiu d'aquesta llengua com la validesa i eficàcia de les actuacions administratives en llengua catalana o el dret dels ciutadans d'usar el català en les seves relacions amb l'Administració, de manera que és perfectament integrable dins dels mèrits i capacitats requerits - articles 30.d) i 50.1.f de la Llei CAIB 3/07, articles 2, 6, 8, 9, 34.3 i 45 de la Llei CAIB 3/86 i articles 43 i 44 de la Llei CAIB 3/03 , tots ells en relació amb l'article 3 de la Constitució i amb els articles i 4 i 14.3 de l'Estatut d'Autonomia-. La capacitació lingüística concerneix l'ús de la llengua catalana com a llengua de servei. Però no sols concerneix aquesta capacitat de servei. En efecte, la capacitació lingüística concerneix igualment a les relacions ad intra, això és, al fet que el català és llengua interna o de treball en l'Administració Pública - article 43.1 de la Llei CAIB 3/03 -.
El dret constitucional dels ciutadans a ser atesos en català, això és, a dirigir comunicacions en català i a rebre contestació en català, sumat a altres justificades raons, com l'eficàcia administrativa o la normalització lingüística, fan precís que l'Administració de la Comunitat Autònoma atorgui rellevància jurídica al coneixement de la llengua catalana a l'objecte de l'ingrés i/o la provisió de places en la funció pública dels Illes Balears.

L'Administració de la Comunitat Autònoma pot, doncs, ordenar el coneixement de la llengua catalana contemplant-lo no merament com a mèrit sinó, com en el cas ocorre, com a requisit general d'accés a les activitats públiques. En qualsevol cas, com ja
hem apuntat, el nivell de coneixement exigit ha de guardar proporció amb aquell que precisa el tipus i nivell de la funció o lloc a exercir, però sense oblidar tampoc que la capacitació requerida concerneix tant a les relacions ad extra com a les relacions ad intra.
Amb caràcter general el procés de normalització lingüística es nua per la Llei a la progressivitat en el nivell de coneixement exigible. Però, com ja advertíem en la sentència núm. 626/2011, aquesta progressivitat pot veure's excepcionada en algun cas, justament en atenció a la ineludible garantia dels interessos generals més prioritaris, això és, per a salvaguardar la prestació efectiva -i satisfactòria- dels serveis públics essencials.