Ferran Gomila, un dels juristes més veterans i de més prestigi a les Illes Balears, analitza el judici contra el lideratge independentista en el Tribunal Suprem espanyol.

• Es vulneren els drets humans dels presos polítics durant aquest judici?

Jo dic que sí, altres diran que no. A mi em preocupa, molt més si aquest és un judici que s’acomoda a unes pautes mínimes de tipicitat penal. Vosaltres sabeu perfectament que es va fer públic un escrit on hi havia uns 60 o 70 professors i catedràtics de dret penal que deien que el delicte de rebel·lió no es veia per cap banda i que una acusació alternativa de rebel·lió i sedició no es mantenia perquè eren coses incompatibles. Jo no hem vull fixar amb el delicte de rebel·lió perquè sistemàticament és un delicte que sempre afectaria o hauria d’afectar a forces armades que s’aixequen en contra d’un estat de coses. L’article 472, «delitos de rebelion los que se alzaren». Vosaltres sabeu el que vol dir 'alzarse' en aquest estat espanyol. El alzamiento nacional és un alçament armat. Si no hi ha armes no hi ha alçament. On s'ha d'interpretar la font del delicte, que és a les actes del congrés, allà on es varen manifestar per què el delicte es tipificava així, el president de la comissió va deixar ben clar que es tractaria sempre d’un delicte de rebel·lió armada.

Article 474, «cuando la rebel·lión no haya llegado a organizarse con jefes reconocidos», vol dir caps militars, està clar que són caps militars.

Article 473 «seran castigados... los que sedujeron tropas o qualquier otra clase de fuerza». Fixau-vos que durant la darrera setmana, s’ha intentat demostrar que els mossos d’esquadra, com a força, quasi una tropa, eren també participants de la delinqüència, la qual cosa és un complet absurd perquè no està a les actes de l’acusació. Els fiscals no diuen que els mossos d’esquadra participessin ni per activa ni per passiva.

Article 476, «el militar que no empleara los medios a su alcance...» Seguim parlant d’una qüestió militar d’un alçament en armes.

478, «luego que se manifieste la rebelión, la autoridad gobernativa intimara los sublevados». Quan hi va haver en els fets de dia 20 o en els fets de dia 1 d'octubre, una autoritat governativa que «intimara a los sublevados para que depongan su actitud»? Deposar una 'actitud', vol dir deposar les armes. És un disbarat, des del punt de vista jurídic és una animalada i és una animalada que un tribunal espanyol que es pregona com a tribunal inserit dins les normes de comportament de la comunitat europea hagi admès ni tan sols aquesta acusació.

No hi pot haver rebel·lió perquè des de l’estructura íntima del concepte i des de la sistemàtica del propi codi penal no hi ha rebel·lió sense armes i les armes de la voluntat no són armes. Les armes són o blanques o obscures i les obscures les tenen ells. Nosaltres no en tenim ni de blanques.

• Per això diuen que és un judici en el que ja està dictada la sentència?

Jo tenc feta la sentència i crec que se’ls condemnarà per una conspiració a la sedició. Això és una pena d’entre 5, 7-8 anys de presó. És el que passarà per justificar una presó preventiva que és una ignomínia per tot el conjunt de la ciutadania d’Europa, del món en general i de la cultura espanyola que s’ha revelat com a una absoluta incultura. Estic absolutament en contra dels que s’han anomenat sempre els intel·lectuals espanyols. Aquesta és una vergonya absoluta. L’espanyolitat ha passat per damunt de l’intel·lectualitat. No hi ha intel·lectuals a Espanya. I si n’hi ha són per manifestar-se d’una manera alterosa i d’una manera inconscient, atípica i sense cap criteri en benefici d’una idea, d’una rebel·lió o una sedició que només està en les seves ments completament desviades de criteri. I això va pel senyor Marchena, va pels senyors fiscals i va per tothom, però alerta, això no vol dir que jo estigui d’acord amb el sentit de les defenses. Aquesta és una altra qüestió.

• És un judici just?

La paraula just no té cabuda en un debat. No hi ha justícia, hi ha aspiració a justícia. La justícia no existeix, en Kant ho va dir fa molts anys, la justícia és un valor i com a tal valor no s’adquireix mai la seva realització. No hi ha justícia humana, el que hi ha són criteris de justícia. Jo diré que no és un judici just i els espanyolistes diran que si, i quedarem empatats. Perquè la valoració de la justícia és contradictòria, és equidistant. Per conseqüència, la paraula justícia és una tautologia que no puc admetre. Hi ha justícia formalment acomodat a les pautes de conducta d’un tipus penal. I jo dic que aquest no és un judici acomodat a la pauta de conducta de la tipificació penal de la rebel·lió ni de la sedició, des d’aquesta òptica, és un judici irregular, és un judici ignominiós.

• En aquest judici el Tribunal va dir als acusats que podien mentir, però els testimonis no poden mentir. Què passa quan un testimoni menteix i d’alguna manera, està demostrat que han dit mentides. No passa res? Se’l pot acusar?

Sabeu quantes condemnes hi ha per fals testimoni en el conjunt de la pràctica penal espanyola? Sabeu a quants de judicis hi ha testimonis falsos? Possiblement tots, des d’una òptica. L’òptica del contrari, sempre diu que el testimoni és fals. Quantes condemnes hi ha per fals testimoni? En el conjunt de la literatura judicial espanyola, no sé si n’hi ha deu, vint o trenta, però pot ser, no n’hi ha ni cinc. La veritat és la mentida que no s’ha descobert. No hi ha cap veritat. Totes les veritats muden de contingut, perquè les mentides també muden de contingut. Qui em diu a mi que la senyora Monserrat diu mentides? Per ella no diu mentides, per mi si, però per ella no. Perquè ella té una percepció, va tenir una situació angoixant que li trabuca la realitat. I transforma la realitat conforme a la seva ànsia que va passar aquell dia. Per consegüent, no expressa una realitat, expressa una passió. I les passions són mentida? Quan expressam una expressió estam mentint? Les passions no són mentida, són estats d’ànim.

• Sembla que hi hagi una dialèctica emprada per a fer mal, com per exemple la utilització de la paraula tumult...

Acudeixen a una paraula que tipifica des del punt de vista conceptual el delicte de sedició. La senyora Montoro ho va passar malament, jo ho comprenc, anava a un passeig militar i es va trobar una resposta, d’una multitud que no li era favorable. Va sortir per peus, però havia demanat tres intervencions dels Mossos d’Esquadra, li varen donar tres camins e sortida i els va denegar tots i va sortir pel terrat perquè va voler, perquè li varen brindar sortides distintes. Però bé, aquest no és el problema, el problema és que en definitiva, ella diu tres vegades a la seva declaració que hi va haver un tumult. El tumult ella sap que és la qualificació típica de l’article de sedició, però si això és el que vincularà un tribunal, estam arreglats. I pot ser que una sentència digui que hi ha una reunió tumulturària. Però jo crec que la sentència de rebel·lió no es consumarà.

• Però el relat d’aquesta dona va bastar per tancar a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Tancar, depèn de l’autoritat d’un jutge d’instrucció que en aquest cas era un membre delegat del Tribunal Suprem que referenda totes les decisions del jutge d’instrucció i per tant, crea un estat preparatori i necessari de la consumació de l’acte. Sabeu que es parla de voluntat performativa i de judici performatiu, quan una paraula crea la situació. I performa la realitat profunda. És absolutament segur que no es podrà imposar una condemna inferior a cinc anys perquè quedaria en evidència la instrucció. Per conseqüent, la condemna serà superior a cinc anys.

• I per exemple, demanar si ets de l’Obra Cultural, o de la CNC o de l’Òmnium contínuament als testimonis, això quina rellevància té? En canvi, un dels advocats va voler demanar a la senyora Del Toro si ella participava en webs espanyolistes d’ultradreta i Marchena ho va aturar. Va dir que no podia demanar que feia en hores lliures i quines ideologies polítiques tenia.

Em sembla molt bé que ho demanin i em sembla molt bé que això demostra l’absoluta falta de legitimitat d’aquesta acusació, perquè s’acusa d’un delicte de rebel·lió, no s’acusa d’un delicte de pertinència a una opinió, perquè aquest delicte no existeix. Això, un fiscal intel·ligent no ho podria demanar mai, perquè va en contra seu. Està reforçant la defensa dels acusats. L’opinió política és inviolable. Cap instructor hagués caigut en l’error del senyor Llarena de demanar a Europa unes actuacions sense un suport físic, tècnic i documental i jurídic apte. Perquè? Perquè està tan amunt de l’escala que no coneix els replans inferiors i per anar a un judici de guerra amb sang i fetge, has d’estar habituat a la sang i el fetge. I els fiscals de sala del Suprem no són fiscals de sang i fetge, són fiscals de tesis, d'idees, d'ideologia, de comparació de doctrina. Tal vegada fa 25 anys que no interroguen ningú, han perdut aquesta pràctica, i clar, estan oxidats.