Setmanari d'informació local - 138 anys

La música a Sóller a finals del XIX i principis del XX (IV)

Avui toca parlar de la música de cambra què escoltaven els sollerics en aquella època analitzada.

De tots els instruments catalogats aquests vint-i -cinc anys de recerca, l'instrument-rei és el piano. Avui en dia, a no poques cases solleriques hi ha un piano, quasi sempre d'un familiar proper i què coincideixen cronològicament d'aquesta època esmentada.

Les dones eren les que solien aprendre a tocar-lo; estam parlant de gent de classe alta i burguesa amb moments ociosos.

El repertori era fonamentalment romàntic (de l'època Romàntica s'entén). L'estètica era "de saló" o "salonier" (intimista, propera i composta per tocar en espais reduïts).També s'ha de dir que la qualitat del repertori escrit no sempre era de primera.

La música barroca era pràcticament inexistent als recitals. Del pre-clasicisme o del classicisme, poca cosa. Referent a la música "pura" (la que no està supeditada o inspirada en un text), aquesta no s'escoltava o interpretava. Per exemple, la música de Beethoven arribà tard a Mallorca i només es coneixia en petits cercles d'iniciats. La de Chopin s'interpretava bastant, Weber, Verdi (adaptat) són noms què és repeteixen molt, el norueg Grieg era molt popular.

Músics com Antoni Torrandell, Miquel Tortell i Antoni Noguera crearen música de gran qualitat, sense res a envejar, per exemple, a Schumann o Mendelssohn en algunes obres.

Trobo a faltar música francesa de l'època, sobre tot per la conexió directe de Sóller amb el país veïnat. Aquest desfase musical reflexe l'atràs que hi havia en aquesta matèria. Un apunt: Debussy, què ja tenia 40 l'any 1902, havia compost algunes obres mestres pianístiques, com la Suite Bergamasque i, entre 1903 a 1907, Estampes, Images, Masques... de tot això res de res per aquí.

La música vocal amb acompanyament pianístic era un èxit assegurat, sobretot amb repertori de fragments i transcripcions d'òperes i sarsueles, com ja hem mencionat en articles anteriors. Del lied (cançó acompanyada normalment amb piano) alemany no se'n parla.

El segon instrument més interpretat era el violí. A la gent li agradava molt el caire virtuosístic d'aquest popular instrument, a la manera de Paganini (fundador de l'escola moderna violinística) i de Sarasate, el seu equivalent espanyol. També aquests recitals no escapen de la lírica, del nacionalisme musical espanyol i centre-europeu.

La guitarra era un instrument molt estimat al igual que els compositors-guitarristes com Sor, Aguado i Tàrrega (recordant què vingué a tocar a La Defensora l'any 1882, amb molt poca assistència de públic). Aquest popular cordòfon representava (encara avui) Andalusia, i com ja sabem, el gust musical de l'època era o provenia sobretot del sud i del centre peninsular, malgrat l'influència catalana fos important, sobretot en el repertori coral i també, és clar, Italia, pàtria de l'Òpera.

El famós guitarrista, pedagog i compositor mallorquí Bartomeu Calatayud ja començava a destacar.

Altres formacions cambrístiques eren combinacions amb guitarres, bandúrries i llaüts. Així com flautes, acordions i violins, sobretot per fer serenates per la festivitat de les Verges i per celebrar onomàstiques vàries.

Parlant del violí, en aquella època hi havia una nineta prodigi que el tocava molt bé. El seu nom era Cristeta Goñi, filla d'Eladio Goñi, què fou director de la banda de música de Sóller, durant uns anys.

Inicialment "L'Etoile de Nice" (debutant a la ciutat francesa als 8 anys) i posteriorment "La Pequeña Sarasate" què era el seu nom artístic, tocà a La Defensora un ambiciós i difícil recital per a violí i piano a l'octubre de 1907, tenia 9 anys. Pocs anys més tard, fent una gira americana, arribà a tocar al Carneggie Hall de Nova York i gravà algunes obres -publicades l'any 1913- per la casa Columbia Records, quasi res!!! Però la vertadera sorpresa és que el material està digitalitzat i circula per internet. Anau al Youtube i posau el seu nom al cercador, obriu "Aubade (d'Ambrosio)" a part d 'escoltar-la, veureu algunes imatges d'ella. El so presenta molta "fritanga" pero es deixa escoltar el seu art, no podem demanar molt més a una gravació de 1912.

No sé a vosaltres però aquesta "exhumació" musical em va emocionar molt!

Fins la propera vegada.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.