Setmanari Sóller

135
anys

Made in Vietnam

«Existim perquè el món és davall»

Antònia Font, A Rússia, 2001

Vivim temps d’incerteses. No només perquè no sabem si ens haurem de tornar a confinar o com acabarà aquest estiu inaudit, sinó perquè no sabem molt bé per què la gent fa les coses que fa. Els darrers dies he vist pels nostres carrers una gran quantitat d’estrangers traginant mobles, bosses, estris de casa i Ikea a rebentar de guiris locals sense mascareta. Diuen que es preparen per al proper confinament. Que s’estimen més que els agafi a l’illa. Per què? La versió naïf diria que s’estimen més confinar-se al paradís. La versió pràctica és que als seus països la sanitat no només no és pública sinó que és cara i per nassos ha de sortir més a compte moblar-te la casa d’Ikea que pagar un llit a un hospital europeu.


Ikea i Amazon ens han canviat la vida a tots (no només als guiris locals) i la manera de comprar. Abans anaves a un fuster i li deies: necessit una cuina de formica, de nord, de roure... Ara vas a Ikea i dius: vull la cuina de la pàgina trenta-cinc. T’és igual si és fusta o no, si s’ha fet a Cambodja o a Leganés, si la sabràs muntar o no. No hem de negar el fet pràctic que una cuina d’Ikea pot tenir, però per altra banda, res es pot comparar a la feina dels bons fusters locals que tenim.


Ikea és omnipresent en les nostres vides. Tenc un vici que consisteix a cercar qualsevol cosa d’Ikea a les pel·lícules que veig. Si ho provau vos sorprendrà veure la quantitat de coses d’Ikea que hi ha al món i no ens n’adonam. He arribat a veure cortines d’Ikea a una pel·lícula d’època. Probablement si mirau al vostre voltant, trobareu qualque cosa d’Ikea i si no la trobau, tornau a mirar perquè segur que hi és. Això sí, no deu ser de fa molt de temps. Les coses d’Ikea tenen l’estranya facultat d’evaporar-se quan fa un temps que existeixen. O així és com nosaltres ho percebem: les coses d’Ikea ja no hi són. Però sí que hi són. Són, per exemple, a l’illa Henderson, a cinc mil quilòmetres de la costa de Xile. L’illa fou declarada patrimoni de la Unesco el 1988 per les seves aigües cristal·lines. Avui és el lloc més contaminat del món. Hi suren restes de cadires ‘Günde’, prestatgeries ‘Kallax’ i sofàs ‘Holmsund’ arreu.


El fet que els preus d’aquestes coses sigui tan barat ens aboca a les compres impulsives. Pensam: una camiseta per 4,99 euros... El que no pensam és que potser aquesta camiseta ha suposat explotació infantil, que els materials són fruit de fonts d’energia no renovable i que probablement s’han pagat dos duros (o dos cèntims) a la persona que ha fet el 80% de la feina del producte mentre els intermediaris han tret tot el benefici. Tot això és més senzill no pensar-ho. Sempre pos el mateix exemple, però em sembla ben il·lustratiu. Quan amb el meu germà muntarem l’empresa de camisetes Rupit, ens oferien com a matèria primera una tela feta a Perú on podríem seguir totes les passes del procés de producció, sabent que tothom pel camí cobrava un sou digne i les condicions de feina eren decents, o bé la mateixa peça de roba però de Bangladesh a una tercera part del preu de l’altra. Això sí, no ens mostraven d’on provenia ni qui la cosia, tintava o tallava. Com imaginau, com que no en teníem ni idea de com funciona el negoci tèxtil, triàrem la tela de Perú encara que fos més cara i el negoci ens va sortir econòmicament fatal. Això sí, sempre hem dit que són les camisetes més honestes del mercat. A més ens consta que hi ha gent que fa anys que duu la camiseta i segueix en bon estat. (Encara en podeu trobar a Cas Sarrier. Ja que hi som, feim una mica de publicitat).


El comerç local té això. A vegades és una mica més car que Ikea o Amazon (no sempre!) però les coses duren més i aquesta és una de les millors maneres d’ajudar al planeta. No només reciclant el que consumim, sinó reduint el consum de recursos. Ni més ni pus. Les coses ben fetes duren més temps i per tant no ens hem de desfer d’elles tan aviat. Unes albarques de Ben Calçat (sabateria del carrer de sa Lluna) fetes a mà per en Paco i na Maruja Mira, et duraran deu anys i si al cap de deu anys s’espenyen, les pots dur al taller i en Paco te les arreglarà. Vés al cap de deu anys a Ikea perquè t’arreglin un caixó que no tanca. Segurament ja hauran canviat Ikea de lloc i tot.


Les coses abans duraven més i si s’espenyaven, s’arreglaven. Record moltes vegades un objecte ben humil que vaig veure fa uns anys al ‘Museo do pobo galego’ (Museu del poble gallec) de Santiago de Compostel·la. Era un plat blanc senzill que sembla que en un moment donat es va espenyar. En comptes de llançar-lo al fems, com faríem ara sense cap dubte, el varen ‘grapar’ per poder seguir utilitzant-lo més temps. Tota una lliçó d’ecologisme quotidià. L’altre dia parlava amb no sé qui de comprar una sola eina bona en contraposició a comprar la mateixa eina deu vegades a un basar xinès perquè s’ha espenyat. No estic dient que tot el que es produeix a Àsia sigui de baixa qualitat i vos en posaré un exemple. L’any que vaig viure a Vietnam, viatjàrem a Singapur, una ciutat que vendria a ser com el Nova York del sud-est d’Àsia. Com que dúiem temps a Vietnam i volíem apagar la nostra set de consumisme occidental i estàvem cansats de productes d’imitació vietnamites, entràrem a una tenda de sabates Converse a fi de trobar producte internacional i a poder ser, car i de qualitat. En vaig comprar unes de color magenta i turquesa espectaculars que es veia que estaven ben fetes, no com les imitacions a què ens havíem habituat. Uns dies després, ja a Vietnam, de casualitat vaig mirar dins la sabata i s’hi llegia ben clar el títol d’aquest article.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris