La dita popular no era exactament així però a mi ja me val i crec que de no ser-ho cauríem en una evident injusticia. Ja sabeu el que és: una bella ciutat de més de 20.000 habitants, centre d’una hermosa regió tarongera. La seva església, la de Santa Maria, es remunta al segle XVI. El meu avi, Miquel Martorell, hi va fundar un magatzem exportador de taronges l’any 1904. Pero no era l´únic solleric establert a Carcaixent. N’hi havia molts d’altres. Per exemple Josep Magraner amb la seva marca ‘selected fruits’. O Vicenç Giner i Francesc Roig. Però la cosa és que he trobat entre els papers vells de casa un llibre escolar, de ma mare, quan anava a escola a Carcaixent, al Col.legi de la Immaculada i al curs primer grau superior. Data de 1907, de quan l’avi estava en ple funcionament dels seus negocis.

Observant els textos i exercicis del llibre, comprovam fins a quin punt de moralisme arribava aquella didáctica, «Flores de la Infancia con temas coleccionados por las religiosas de María Inmaculada para uso de sus alumnas», amb una dedicatòria a l’estil de l’època: «Queridas alumnas: conservad las primeras flores de vuestra inteligencia, precursoras de hermosos frutos para el porvenir, y ofrecedlas a Dios en precioso ramillete para merecer las bendiciones del cielo. Vuestras maestras».

-Un poc cursi tot plegat.
-I què vols? Coses d’aquell sistema i d’aquell temps.

-Així i tot hi havia una part d’utilitat pràctica. En referesc a una geografia local que acostava les nines a la seva realitat més inmediata. A la primera pregunta: Quin poble habitam? Respon que «Carcaixent, situat al sud de València i al nord de Xàtiva, sobre una delitosa plana combatuda, principalment, pels vents E i O, gaudeix d’un clima sa i temperat, limitant-se el seu terme, al nord el de Alzira, Alberique i Benimuslem; a l’est, Alzira, Simat i Bàrig; al sud, Rafelguaraf i Pobla Llarga i a l’oest, Vilanova de Castelló i Alberique…»

-I pel que fa als monuments o cases importants?
-Explica que «els edificis i establiments més remarcables que té la nostra población són el Temple Parroquial amb la capella de la seva Patrona, l’exconvent de Sant Francesc, el Convent de Religioses Dominiques, Col.legi de Religioses de Maria Immaculada, l’Asil de la Mare de Déu dels Desamparats, algunes ermites, Casa Consistorial, alguns centres d’esplai, magatzems per a fabricació de caixons de taronges, algunes serreries, quasi tot de construcción moderna, com aiximateix gran nombre de cases paticulars…»

-Quedava clar. I les taronges?
-Deia que: «el principal producte vegetal que ofereix el nostre solatge és la taronja, encara que també es fa oli d’oliva, blat, blat de moro, arròs, civada, faves, cacauet, vi, i tota casta de fruites, llegums i hortalisses; però cap d’ells és suficient per al consum de la población, només la taronja, i els melons, el blat de moro , les mongetes i l’arròs.»
-I hi ha alguna pregunta un poc més curiosa que ens pugui xocar pel pas del temps?
-Potser quan demana si hi ha en aquella població algun llac o llacuna.

-I n’hi ha?
-Ja no. Explica que en l’actualitat (de 1911, és clar) «no hi ha cap llacuna, però antigament n’hi havia una, que és la que ha sonat el nom de Balsa del Rei a una partida del terme, avui tota sembrada de tarongers, però que a finals del segle XVIII era lloc on es criaven moltes aus aquàtiques.» Una llàstima. I capítol important era la de la síquia pública per a reguiu. Recorda que la «síquia principal era la que va concedir Felip IV, que pren l’aigua a la dreta del Xúquer, a Molinet Vell, terme de Sumacàrcer. Corren les seves aigües de O. a E. per un llit de dotze pams d’ample i cinc de profunditat; travessa la vall de Càrcer, i per un conducte soterrani passa per davall del riu Sellent, travessa el camí ral i darrerament, per un altre conducte soterrani, el riu Albaida, en el terme de Vilanova de Castelló. Té tres hores de curs des de la presa fins a la seva fi i es divideix en síquies secundàries que distribueixen les aigües per tot el terme…»

-Diuen que des dels temps dels moriscs.