No podíem viure a Sóller sense sortir amb freqüència al camp per a gaudir de la contemplació de la natura i del variat paisatge. Els voltants de la població ens semblaven maravellosos; les vistes de la Vall, de gran amenitat, i els contorns de les muntanyes que l’envolten, impressionants per la seva vegetació i topografia. Qualsevol finestra alta ens servia d’atalaia per a observar els horts, les torres, els tarongerars, els Prats, els colomers, els molins tot fent girar les seves ales, els camins anguilejants, les possessions, els caserius propers, i els elevats cims llunyans que serveixen de contrafort als olivars en terrassa, els boscos i les garrigues que desapareixen entre boirines llunyanes, blaves o grisenques».

Heus aquí un fragment de les memòries que sota el títol Islas va escriure i publicar la senyora de Puerto Rico, filla i neta de sollerics, Esperança Mayol Alcover. No deixa de ser interessant aquests textos que comparen Sóller i aquella terra antillana. De nina, ella i la seva germana, anaren a escola a Sóller estant, a les Escolàpies, que marcaren a la nostra ciutat, tota una època. «Els passejos més freqüents els feiem al port per tal d’alenar els aires de la mar i contemplar els fons marins d’aigua tranquil·la, envoltada de muntanyes amb olivars i pinars. El camí estava flanquejat de tarongers i llimoneres, de vegades de flor i d’altres curulls de fruita groga, quasi daurada, que es destacava sobre la verdor del fullam…»

-Unes descripcions molt gràfiques, jo diria que quasi apassionades.
-És l’efecte que causen els records vitals.

-Sí. Per això les memòries és quelcom personalíssim…

-I els torrents eren també personatges estimats. Diu: «Anava sovint per la vora dels torrents i en creuava els ponts. M’agradava veure relliscar els corrents d’aigua i com la remor d’aquesta posava dintre del meu cor l’anyorament dels rius d’Utuado, que també passen prop de la vila. Les cases eixien verticals des de les aigües mateixes, amb formes i dimensions diferents, totes agrupades, unes vora les altres, mirant-se sobre els gorgs, plenes de finestres i balconades que de vegades arribaven a semblar jardins penjants. Curtes escaletes baixaven des de les portes inferiors als murs de pedra que marginaven el torrent. Per allà baixaven les dones per a rentar la roba que llavors penjaven sobre els balcons, Només durant una breu temporada de pluges corrien amuntegades les aigües. La resta de l’any el corrent era calmat. De vegades un pastor de cabres duia el seu ramat a pasturar dins el torrent i aquells animals gaudien de l’herba fresca que creixia entre les pedres. El sonar de les aigües, les cançons de les rentadores, la flauta del pastor, el belar de les cabres, els crits joquiners dels infants, el vol dels coloms prop de les ales de teulada, tot plegat formava ressò i reverberació sobre aquells murs...»

-Caram! Quina memòria! Detallista al cent per cent…

-Ja ho pots dir! Una vida de quasi cent anys amb el cap clar dona per molt… Però tal volta el més interessant del llibre, des de la vessant documentalista, sia la presència de sollerics al Puerto Rico d’aquell temps, una etapa de bona part del segle XIX i que va constituir l’origen de moltes fortunes nostrades. Per exemple, els germans Reinés o els germans Martorell, que llavors, en els anys 20 o 30, s’instal.laren a l’Eixample de Palma dintre dels seus ambdós palauets d’estil colonial. Un d’ells, l’oncle Pep, era el meu padrí de fons. I el meu avi, Miquel, anà també a Puerto Rico de jove… Supòs que a totes les famílies de Sóller n’hi pot haver algun cas entorn a tan curiosa etapa.

-Diu Donya Esperança en el pròleg: «La meva existència ha estat corrent i comuna, igual que la de moltes altres persones de la meva edat. Res d’extraordinari, res excepcional. La meva vida, com tantes altres, ha estat una mescla de somnis i aspiracions, decepcions i desenganys, amb tot un balanç d’alegries i tristors…»

-Sí. El temps córre. Tempus fugit. I quan ens adonam, quan pensam que encara tenim moltes coses per a fer, quan no volem fer comptes sobre la ració de vida que ens ha pertocat, no podem evitar un cert neguit.

-Tanmateix hem perseguit il.lusions i mentre ho féiem, la cara del món podia esser, fins i tot, amable.

-Sí. Amable.