Setmanari Sóller

135
anys

El Llibre Vermell

No, no es tracta del llibre revolucionari de Mao (o de Jung), aquí som seriosos i parlam de música.


Bromes apart, el Llibre Vermell és un manuscrit conservat en el Monestir de Montserrat, a Catalunya, què no només constitueix un dels pilars de la música del país, sinó també de l’Europa occidental. Ens adentram en aquesta secció del Sóller, per primera vegada, dintre de la fascinant música medieval.


Copiat l’any 1399, deu el seu nom al color vermell de l’enquadernació, realitzada cinc-cents anys després, a finals del segle XIX. Inicialment, el manuscrit constava de 172 folis escrits per les dues cares, dels quals 35 es varen extraviar. Dels 137 restant, només set contenen música.


Es tracta d’un cançoner compost per deu peces escrites perquè els pelegrins que arribaven a Montserrat les cantassin (i dançassin algunes) de camí al temple, unes vegades per expressar la seva fe i d’altres, com a senyal de perdó i de penitència. Els cants estan escrits en català, occità i llatí, i tots ells són d’autoria anònima.


Encara que el principal objectiu era entretenir als pelegrins, hi havia un segon propòsit, quasi incofessable: fer fugir al dimoni, i pareix provat que, amb anterioritat, les cançons que entonaven de propia collita eren molt poc honestes i poc piatoses.


Com és ben sabut, a l’època medieval, el depositari de la cultura era l’Esglèsia. Les persones que habitaven als monestirs i abadies eren pràcticament les úniques que sabien llegir. La música també estava allà.


Anant enrere, a n’aquesta època tatxada d’obscura (i que no ho fou tant), cap a l’any 600, el Papa Gregori I “Magne” (després Sant Gregori) volgué unificar el cant eclesiàstic baix un sol model. Era necessari que es cantassin els mateixos himnes, sense deixar-se influir per altres músiques de les diverses regions europees. Aquest Papa no va composar música i per altra banda, en aquell temps, tampoc es sabia anotar-la. S’anava transmetent de forma oral, de generació en generació. És clar que els models originals s’anaven desvirtuant. És per això que es va anar moldejant les primeres anotacions musicals.


El cant gregorià, fruit d’aquesta recerca, és un cant monòdic (és a dir, a una sola veu, sense acompanyament), relacionat íntimament amb el text llatí sagrat. Fonamental era que s’entenés el seu missatge.


Més endavant, cap al final del mil.leni, nasqué la polifonia, afegint més veus a aquesta sola melodia. Tornant-se més i més complexa, fins a arribar al segle XIV amb el compositor Guillaume de Machaut. Després aquestes músiques polifòniques s’aniran separant de la litúrgia.


Però no tota la música era sacra en aquells temps. Paral·lelament n’hi havia una de profana, vinculada majoritàriament a la poesia, com també una música instrumental molt lligada a la dança.


Em refereixo a la música dels trovadors (amb llengua d’Oc, del sud de la França actual), dels trovers (amb llengua d’Oil, de la zona nord) i dels “minnesängers” que eren els equivalents de la zona de l’Alemanya actual i voltants.


La temàtica era diversa: l’amor cortès, dames empresonades, marits poderosos i gelosos, cavallers pobres i valents pels quals l’amor és el gran do. També hi ha altres temes: músiques per cantar a la taverna, la guerra, la mort, la política, religió, la natura...
Aquesta petita introducció a la música medieval ens hauria de servir per valorar i gaudir encara més el Llibre Vermell de Montserrat.


Alguna versió recomanable del Llibre? No n’hi ha tantes però n’hi ha dues que m’agraden molt, una és la de Jordi Savall, realment en té dues: la moderna té un so expectacular i està gravada en directe a Santa Maria del Pi (Barcelona) i ve amb un DVD; qualsevol d’elles servirà. També a la versió darrera hi ha intercalades improvitzacions instrumentals molt belles. Gaudireu del color i la varietat tímbrica creada, una vertadera alquímia sonora. El segell és Alia Vox, DLB 21820-2016.


L’altra és la de Carles Magraner i la Capella dels Ministers. Preciosa! Val la pena comparar-les, ja que són diferents. El segell és CDM, cdm 0201.


P.S Aquest article el dedico a Tolo Oliver “Ximet”, impenitent lector d’aquesta columna i que sempre que el veig m’ho fa saber. Gràcies Tolo!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris