Setmanari Sóller

135
anys

Mossèn Antoni Pons

Havia nascut a Palma el 8 de gener de 1888 i això, com deia el meu amic editor Miquel Font, d’una manera circunstancial, ja que els seus pares eren de Sóller, on hi tenien la seva residència habitual. La seva mare, de Ca’n Fiquet, era germana del vicari d’aquella parròquia, don Josep Pastor. Des de molt jovenet es va interesar per l’estudi de la nostra història, especialmente la medieval, sense abandonar la seva afecció a la sociología, el folklore i l’apologética religiosa. Entrà en el Seminari l’any 1903 i fou ordenat sacerdot el 1913. Es dedicà durant molts anys a la docència. Las seves obres sobre la nostra història són nombroses. Fou guardonat en diferents avinenteses i era soci destacat d’institucions culturals. Va morir el 21 de desembre de 1976. Com és natural es va interessar per molts aspectes de la història de Sóller i així, en el tom IV, de la seva Història de Mallorca ens explica com era la drassana del Port solleric…


-I què diu?


-Explica que aquella drassana estava confiada el 1398 a Guillem Tuent, la qual era força útil en relació als mariners, navegants i comerciants que havien de tenir cura de càrregues i descàrregues de mercaderies, ja que aquelles instal.lacions, amb una porxada aixecada el 1445, servia de varador als vaixells, que en no caber-hi, varaven a la platja sota la vigilància del drassaner. Aquest funcionari actuava mogut per certes ordinacions que entre d’altres coses establien que aquell home venia obligat a residir de manera personal i continuada en aquelles instal.lacions, revestit amb una mena de càrrec de batlia, és a dir, amb atribucions per a prendre o detenir aquelles persones, de qualsevol condició, sorpresos en la pràctica de malifetes, com fer malbé embarcacions, robar armes o eines. Així mateix, el que no volgués posar la barca a l’empara del drassaner podia esser castigat fins i tot amb la crema d’aquella. Es preveien tres castes de malfactors: els lladres, els bandits i els esclaus. Es veu que alguns esclaus havien robat embarcacions per tal de fugir de Mallorca, cosa, per altra banda, a més de molt arriscada, ben comprensible. També havia d’avisar, tot i que de vegades eren només remors, de qualsevol amenaça de desembarcament de naus enemigues. Quedava establert que el drassaner estava privat d’esser propietari d’una barca de pesca ni tampoc d’associar-se amb pescadors. En cas que un pescador foraster arribàs al port hauria de pagar anualment vint sous, la mateixa quantitat que els mallorquins, això com a sou adjutori per al guardià de la torre i la pròpia drassana.
-Vaja! Ho tenien tot pensat…


-No oblidem que el port de Sóller, era, per dir-ho d’alguna manera, la porta d’entrada del nord de Mallorca, és a dir, de la costa de Tramuntana. Ens demostra aquest extrem un cas curiós també narrat per Mossèn Pons…


-I de què va això?


-Tracta del Virreu i Capità General Miquel de Montcada que el 7 de juliol de 1576 arribava al port de Palma amb quatre galeres i desembarcava a la ribera de Santa Catarina, un rafal ja existent en aquella època. El fet de no portar la documentació oficial amb les credencials concedides pel monarca per a tal nomenament, no el va permetre de fer la seva entrada a la ciutat, que com sabeu, estava totalment murada. Per altra banda, en entrar a ciutat, havia de formalitzar la cerimònia del jurament de les franqueses del regne. Entre una cosa i l’altra, personatges remarcables i cavallers distingits li donaren la benvinguda i el conduiren al Monestir de Jesús, que estaba situat vora el que després fou el cementiri de Son Tril·lo, una mica lluny de la població. El dia següent, amb el seu seguici i una tropeta d’arcabussers, fou portat en carruatge al Castell de l’Almudaina, on hauria de restar confinat fins que arribassin de la Península els papers que necessitava per a prendre possessió de la seva dignitat. El confinament va durar del dia 8 al dia 21, sense poder sortir d’aquelles habitacions i d’aquell recinte. El dia de Santa Pràxedes, a la una i mitja, entrava a Sóller un vaixell correu que procedia de Barcelona i portava aquella indispensable paperassa. Així, aquell home, recobrà la llibertat de moviments, pogué preparar els actes oficials i fer definitiu el seu nomenament. Cal dir que aquest li havia arribat quan es trobava a Itàlia, probablement a Nàpols…


-I què vols dir amb tot això?


-Que la ruta Barcelona-Sóller, ja en aquell temps, era la més pràctica.


-Potser sí. Quan Jovellanos, alliberat, va poder marxar a la Península, també ho va fer des de Sóller…


-Idò! És el que dic!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris