Setmanari Sóller

134
anys

La música a Sóller a finals del segle XIX i principis del XX (I)

20-05-2020

A través de varis articles, us aniré explicant quina era la música què els nostres besavis i rebesavis escoltaven al nostre poble, quines formacions musicals hi havia, com també quin tipus de repertori era el més popular i algunes coses més.


Aquests escrits són uns extractes d’un treball de fi de carrera que vaig fer, fa alguns anys, durant el meu pas pel Conservatori Superior de les Illes Balears. Els estudis eren de Música Tradicional.


La idea era fer un buidatge de tota referència musical sollerica del nostre Setmanari Sóller, des del seu naixement, el 1885, fins el 1910, abarcant així 25 anys.


Parlaré avui d’uns dels pilars principals musicals que hi havia al nostre poble (també a la resta de l’Illa) en aquells anys: la banda o les bandes de música (sí, vàrem arribar a tenir-ne dues alhora!).


La banda de música era omnipresent: festes de carrer, recitals a la plaça, reforçant i col.laborant amb companyies teatrals i líriques, fent serenates per tot arreu a qualsevol dia de l’any, algunes d’elles a personatges de pes al poble (el notari, el secretari de l’ajuntament, el batle, el director de banc...) com també a familiars, amics i coneguts dels propis músics, la banda era important a comitives funeràries, processons, a la plaça de toros del poble (sí, també una!), dintre de l’esglèsia i alguns llocs més.


Amb excepcions, els directors no duraven gaire al càrrec, per què? Podriem anomenar un factor aïllament, és a dir, si venien d’un altre poble, l’aïllament del poble els obligava a viure aquí.


També hi hauria un factor intern: problemes que sorgeixen de l’interior d’una banda i de qualsevol grup humà: lluites de poder o de voluntats, enveges, poca motivació dels músics o del mateix director.


I possiblement, també, un factor econòmic: simplement podia no resultar rentable econòmicament dirigir la banda. Les ajudes monetàries eren de l’Ajuntament i particulars, aquests en forma de donatius.


Sembla cordial la coexistència de les dues bandes, al menys no es diu el contrari (coneixent l’estil periodístic de l’època, penso que no hi hagués hagut cap objecció en comentar-ho); de totes maneres eren rivals. Es va intentar unificar-les vàries vegades, finalment amb èxit.
Els noms de les bandes eren segons el moment que s’estudii: Sociedad Filarmónica, Banda Sollerense, Banda del Centro Filarmónico (abans una xaranga, i que es va fusionar amb la banda), Unión Sollerense...


El repertori era totalment popular i del gust de la gent: dances (pasodobles, valsos, rigodons, chotis...) adaptacions d’àries de sarsuela i d’òpera (d’autors com Donizetti, Bellini, Verdi, Wagner, el mallorquí Miquel Marquès, Bretón, Eslava, Fdez. Caballero...), obertures, fantasies sobre motius -també- operístics i de sarsuela. L’estètica musical era clarament romàntica.


Molt de repertori era importat de la Península, però una sèrie de compositors mallorquins afamats, com per exemple Baltasar Moya, Antoni Noguera -entre altres- i, principalment els propis directors, creaven música per aquests tipus de formació musical.


Cal anomenar la importància dels certàmens i competicions de bandes de músiques.
El tipus de ball més interpretat era (sempre segons les dades del buidatge, cal no oblidar-ho) era el pasodoble i l’obra més executada era el preludi de la sarsuela El Anillo de Hierro del compositor (Pere) Miquel Marquès (Palma, 1843-1918) i el lletrista Marcos Zapata.
El Anillo de Hierro va ser molt famosa en el seu temps, però quedà oblidada dècades desprès de la seva estrena al Teatro de la Zarzuela de Madrid l’any 1878. Aquesta sarsuela (anomenada drama líric, per donar-li un segell de distinció) no presenta uns elements folkloritzants com altres sarsueles i està dividida en tres actes.


Existeix només (que jo sàpiga) una antiga gravació pasada a cd, a preu barato (5 euros a Amazon. es), en la qual el paper femení principal va a càrrec de la gran soprà Teresa Berganza, amb l’Orquestra Simfònica de Madrid. Edita BMG/Ariola i el codi és WD 74555. Si no teniu ‘gastera’ la trobareu a l’Spotify.


No és pagat aquest preu per fer un poquet d’arqueologia musical i poder saber quines eren les modes solleriques musicals, a finals del segle XIX i principis del segle XX.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris