Tal dia com avui de l’any 1887 eren realitzats uns exercicis en el port a càrrec de la Junta Local de Salvament de Nàufrags, els quals foren dirigits per l’Ajudant de Marina, el tinent de navili Josep Palou i Ripoll i el cap de matrícules Francesc Ensenyat. Els exercicis consistiren en el salvament de tres tripulants del llaüt ‘Internacional’, del que era patró Pere Bernat. L’embarcació, fondejada prop del Torrent des Port, per la via d’un llançacaps instal.lat en Es Pi, amb la seva tripulació, contribuí amb la seva eficàcia a l’èxit de la prova. Un dels homes de mar més actius en aquell temps era Antoni Magraner Pons, que aconseguia aprovar els exàmens de patró de cabotatge i que mostraria, com tants d’altres, una meritosa trajectòria. Sis anys abans havia estat caporal de primera classe del vaixell de guerra Alerta i després, entre 1882 i 1887, era el patró de la nau Maria Francisca, de la Divisió de Guardacostes del districte d’Alacant. Seguidament assumí el comandament del llaüt San José i tres anys després del bateu Maria i a l’any següent de la polacra goleta Sílfide Isabelita, amb la que va navegar durant cinc anys, al cap dels quals va passar al llaüt Buenaventura…
-Vaja un historial! Un autèntic llop de mar!
-Així és. Era gent valenta, arriscada, puix que els papers no menteixen…
-Has parlat d’una nau, la polacra goleta Sílfide Isabelita, un nom ben curiós, rere del qual hi devia haver alguna història, potser, sentimental. Això de ‘Sílfide’…
-‘Sílfide’ és un ésser imaginari que habita l’aire, esperit elemental de l’aire. I per extensió, el mot s’aplica a una dona bella i esvelta. És a dir, en aquest cas, una tal Isabelita.
-Caram! Una dona amb bellesa i esveltesa que havia d’inspirar els mariners i dur-los la bona sort dels vents propicis…Ho puc imaginar!
-La Sílfide Isabelita de 132 tones fou comprada pel patró Antoni Vicens i Gallard a un tal Lluís Fuster per 14.000 pessetes. Havia estat construida pels mestres d’aixa Bartomeu Grisso i Miquel Puig l’any 1868. El seu primer propietari fou Miquel Capdebou, que l’havia adquirida per 4.458 lliures mallorquines. Després de 1887 va pertànyer a diferents armadors sollerics i el patró de més llarga durada a bord de la nau fou Damià Vicens Maiol. L’any 1903 va canviar l’aparell del seu velam per a convertir-se en pailebot i el seu propietari, aleshores Joan Ripoll Magraner li va canviar el nom i des de llavors es va dir Providencia. Hi hagué altres naus amb el nom de ‘Providencia’, com el xabec que va naufragar a les Boques del Roïne, anant de Marsella a València, carregat de guano, el 1892…
-Ah! Els nàufrags! La campana dels nàufrags!
-I què dius ara? Què és això de la campana?
-Com tu saps els vaixells més grossets solien dur una campana i aquesta es feia sonar, per exemple, quan hi havia boira o quan era hora d’anar els tripulants al menjador…Un vaixell americà, el Fitzgeraltd naufragà en el decurs d’una gran tempesta i passats els anys, uns bussos davallaren a les profunditats per a treure’n alguns objectes, un dels quals fou una campana. Aquesta fou netejada i posada altre cop a punt en el petit cloquer d’una altra nau. Abans, però, els restauradors hi gravaren els noms dels vint-i-nou mariners que havien mort ofegats. D’aquesta manera, i segons una vella tradició, cada vegada que la campana sonava era com una pregària per a tots aquells difunts desapareguts sota les aigües…
-Una anècdota ben curiosa. La mar, amb tots els seus drames i totes les seves tragèdies, o amb l’èxit de les seves singladures, ha estat sempre matèria d’inspiració d’artistes, escriptors i poetes…En podem aprendre tantes coses de la mar! Com escrivia Josep Maria Heredia: «Benigna mar, no em sents? De força plena/ en el trist horitzó ennigulat/ obre les ales l’aquiló irat,/ i les bat; la vela estremida/ ha de cedir a l’empenta de ta veu sonora,/ i qual fletxa de l’arc engegada/ talla les aigües l’invencible proa./ Salta la nau com una feble ploma/ enfront del nord que la captiva,/ i en començar el món la seva cursa, / fou son primer gemec, / de tes bullents ones agitades,/ El solemne rugit…»
-Sí. Això de les tempestes que a la mar sempre semblen més espantoses.
-Això.
