Escriure un petit recordatori d’un gran amic de tota la vida, que ens acaba de deixar, és molt mal de fer. Tot un llibre no bastaria. Amb en Tòfol a més de ser veïns de carrer i haver nascut el mateix any, començàrem l’escola junts al parvulari de les monges de La Caritat, seguírem al Convent fins que, als catorze anys, començàrem a fer feina, ell a la fusteria de ca na reia amb son pare. Durant molts d’anys vàrem jugar junts al carrer i al Centre Victòria.
L’any 1961, amb desset anys, començarem junts l’escoltisme a Sóller i ell sempre fou el nostre millor guia. Sabia per tot i sempre estava disponible per a qualsevol servei i treball.
En una foto que tenc en Tòfol i jo mateix un dia de servei de ruta, acompanyam una dona major a una trobada de malalts a Lluc Alcari l’any 1962.
Record quan anàvem als campaments d’estiu dels escoltes, ell de cuiner major i jo d’ajudant. Cada dematí començàvem tallant cebes i tomàtiges i fèiem un bon sofregit. Després ell pensava i decidia que havíem de fer per dinar: un dia macarrons, l’altre arròs brut o sopes escaldades. Els al·lots gaudien i repetien del menjar que feia en Tòfol.
Tenia una molt bona veu de baix i li agradava molt cantar, per això, va passar per tots els cors de Sóller. Cantar al seu costat era un gust. La seva agradable veu tapava i agombolava les d’altres cantaires com jo mateix que la teníem molt més xereca.
En Tòfol tenia una gran memòria i sabia fer de tot, coneixia tothom a Sóller i tots l’estimaven. Els vespres de foc de camp amb ell eren molt entretenguts. Ens contava unes històries que ens embambaven i a l’hora de cantar trèiem el cançoner que havíem imprès amb ell a la vella multicopista del Victòria i les cantàvem quasi totes.
Gran caçador, ens descrivia tots els animals com eren, on anaven i com els havien de caçar i els que no es podien tocar. Estimava molt la natura.
Des del començament de la WILMA, la gran productora de cinema amateur de Sóller, fou un dels seus millors actors i responsable d’efectes especials i gran animador dels seus actes.
Can Silles, al barranc, fou el seu millor cau i un gran recés de tots els seus amics. Allà tothom era ben rebut: els que hi anàvem a passar el cap de setmana i també els que passaven pel camí i s’aturaven a fer unes herbes que ell preparava cada any i que eren boníssimes.
Aquest dibuix en Joan Sastre el va fer pel programa de la gran festa que organitzarem l’any 1994 quan complirem els cinquanta anys, molt significatiu de com era en Tòfol, ja que el dibuixà davant la porta de can Silles dient «Passau». A can Silles tothom hi cabia.
Ja de més majors a les tertúlies del Centre Victòria, del Círculo o del Bar Turisme era un dels millors companys. No s’enfadava mai, sempre sabia girar la conversa per no tenir problemes.
Record amb plaer els sopars dels dissabtes, que fa més de quaranta anys feim amb un grup de la Wilma i dels escoltes. Aprofitàvem les cases, porxos d’olivars, casetes i horts de tots els amics. En Tòfol era un dels seus pilars. Amb la seva pèrdua enyorarem els seus pancuits, sopes i sobretot la seva presència i companyia.
Els darrers anys han estat molt dolents, tant per ell com per a la seva família i pels amics. La malaltia el va convertir en una altra persona i al final l’hi ha guanyat i l’ha fet partir.
Gràcies Tòfol per la teva neta i sincera amistat de tota la vida.
