Setmanari Sóller

Setmanari d'informació local - 138 anys

L'anàlisi d’un dia històric: la dimensió lingüística

53

Enmig del terrabastall polític, social i educatiu que estem vivint els darrers dies s'ha de recuperar, enmig de la cridadissa, una anàlisi acurada de perquè hem arribat fins aquí i fer l'exercici que més estimem els politòlegs: la lectura d'un fet que canviarà el tarannà polític d'aquestes illes. Però per fer això, anem a pams: des de la nou del problema, el lingüístic, analitzem l'avior i el present.

Per tocar de peus a terra, toca mirar l'avior. El primer que hem d'observar és el redactat del nostre Estatut d'autonomia en matèria lingüística per saber quin és l'objecte principal -no l'únic- del problema. I aquest objecte no és altre que la llengua d'aquest país, el que ens ha vertebrat com a poble i ens ve donat per la història. Una llengua que apareix al nostre Estatut amb una formulació sense embuts ni dobles interpretacions a l'article 4: "La Llengua Catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial." Evidentment, com a la resta de l'Estat, la llengua castellana en serà cooficial, però no mesclem ous i caragols: de pròpia, la nostra norma de convivència bàsica, no n'anuncia més que una.

Així les coses des del punt de vista legal, l'any 1986 s'aprovà la Llei de Normalització Lingüística amb l'objectiu nítid de desplegar la presència del català perquè recuperés l'ús normal en àmbits on era -i continua sent en alguns casos- inexistent i se'n potenciés la utilització. És molt recomanable llegir el preàmbul d'aquesta llei i els primers tres articles, que deixen aportacions tan fonamentals de la nostra essència com "Des d'aleshores -Conquesta de Jaume I-, el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i ha estat sempre l'instrument amb què els illencs han fet les seves màximes aportacions a la cultura". D'aquesta manera, amb un consens mai qüestionat i un èxit desigual en la seva recuperació, arribem a l'any 1997 en el qual s'estableix el Decret de mínims. I el Decret de mínims és Decret de mínims, no immersió lingüística. Perquè a partir d'aquesta decret, s'estableix que un mínim d'un 50% de les hores lectives dels centres educatius de Balears s'han d'impartir en català, deixant decidir als centres el 50% restant (articles 16, 17 per a infantil i primària, i lleugerament diferent quan fa referència a matèries específiques però amb el mateix rerefons a l'article 18 per a secundària). Així, podíem trobar centres que, efectivament, aplicaven una immersió en català però també d'altres que decidien cenyir-se al mínim del 50% en llengua pròpia i aplicar el 50% restant en llengua castellana.

D'aquesta manera, arribem al 2011 i em sorprenen unes declaracions de l'actual president de l'executiu, José Ramón Bauzá, a la campanya electoral. De fet, per entendre el gir copernicà i contrari al redactat de l'Estatut, heu d'escoltar les paraules al Youtube de l'aleshores candidat a la Presidència de les Illes (títol del vídeo: José Ramón Bauzá en contra de sa llengua pròpia de ses Balears). Al vídeo, s'expressa de la manera següent: "Los libros se editarán en nuestras modalidades lingüísticas. Se suprimen los libros de texto en catalán." Aquest vídeo d'escassos 40 segons representa, per a mi, la clau de volta de tot el problema que vivim actualment. El president enarborà la divisió lingüística i s'apartà de la legalitat vigent al prometre "suprimir" els llibres en la llengua que, de forma explícita, apareix a l'Estatut com a pròpia (Article 4: La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears...) Apostava, doncs, per dinamitar tres decennis de consens lingüístic en la societat i en la comunitat educativa.

En el present toca parlar de la majoria absoluta del Partit Popular i dels seus projectes respecte del tema que tractem: l'Ordre de llibertat d'elecció de llengua i el Decret de tractament integrat de llengües. Evidentment, no seré jo qui posi en dubte que una àmplia majoria dels votants -al voltant del 25% del cens electoral, unes 190.000 persones- els van atorgar una majoria absoluta. En canvi, si deixaré constància de dos apunts per reflexionar.

El primer apunt és que, en les societats modernes, com expressen els professors Manin, Przeworski i Stokes a "Elections and Representation" (dins: Democracy, Accountability, and Representation, New York: Cambridge University Press, 1990) les votacions són, molts de pics, fetes més amb efectes retroactius que basades en programes electorals. Amb altres paraules, la gent aprova o castiga el legislador anterior amb el vot: el vota de nou si el votant creu que ho ha fet bé; o canvia el vot per una altra formació política o s'absté si creu que no ho ha fet bé. En el cas de les darreres eleccions autonòmiques, hom ha de recordar que la situació de crisi generalitzada convertia el vot en una arma de càstig, és a dir, en una arma de "judici retroactiu" més que de mèrit de l'adversari polític.

El segon apunt és conseqüència directa del primer: és només una veritat relativa que el votant aprova els programes electorals que presenten els partits polítics. Els programes no es compleixen de forma acurada gairebé mai, i la gent sap que en un món tan interdependent com l'actual, el marge d'actuació del governant ha d'esser ampli per poder adaptar les seves polítiques a tots els canvis i fets inesperats.

En conclusió, una majoria absoluta amb un 25% del cens electoral, una abstenció altíssima, una presència contundent de vot retrospectiu i una validesa limitada -ciència política en mà- del valor dels programes electorals a les societats modernes, ens ha de fer matisar la seva legitimitat per fer ús d'aquesta majoria absoluta com a pal de paller d'unes accions de govern que es basen, de forma sistemàtica, en el decret.

Fet l'apunt sobre la legitimitat de la majoria absoluta, a la qual hauríem d'afegir la dimensió sociològica del votant balear com un votant conservador regionalista i que deix per algun col·lega sociòleg, Bauzá començà amb les seves actuacions lingüístiques no només en l'àmbit que ens ocupa -l'educació- sinó també en altres àmbits com l'administratiu, on el català deixa d'esser un requisit per entrar a la funció pública per passar a esser un mèrit. A més, cal dir que quan el Govern ha hagut de parlar de la llengua pròpia durant el transcurs de la legislatura, com en el cas de l'ajuda del cinema en català, ho ha fet en els termes següents: "Resolució del conseller d'Educació, Cultura i Universitats de dia 9 d'octubre de 2012 per la qual es convoquen subvencions per fomentar la producció, distribució i promoció de la indústria cinematogràfica i audiovisual de les Illes Balears en la llengua cooficial distinta del castellà". És a dir, no només es castiga la llengua pròpia sense anomenar-la pel nom estatutari -que fins cert punt es podria entendre per la preferència del Partit Popular a utilitzar la terminologia viva de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc per referir-se a la llengua pròpia- sinó que la frase menysté indirectament el mateix caràcter de llengua pròpia rebaixant-la al nivell, que també té, de cooficial. Aquest detall és tan petit com cabdal perquè, a partir d'afirmacions com aquesta, l'executiu Bauzá s'oblida definitivament de les disposicions estatutàries i conrea el "tenim dues llengües pròpies" -que podeu escoltar a l'entrevista que oferí a Es Radio (Vídeo a Youtube: 1 Dos Lenguas Propias), quan la realitat estatutària i de consens durant trenta anys és, mentre no és modifiqui per Llei orgànica la norma que regeix la nostra convivència, una afirmació diferent: tenim una llengua pròpia que és cooficial junt amb una altra llengua que compartim amb la resta d'Espanya.

Així les coses, analitzades les limitacions de la majoria absoluta i observades les premisses no estatutàries sobre les quals el Govern ha construït la seva política lingüística, anem finalment a analitzar les polítiques en l'òrbita específica de l'educació. La primera va esser l'Ordre de llibertat d'elecció de llengua. Era cert que amb el Decret de mínims moltes escoles utilitzaven el català com a llengua vehicular d'ensenyament i que, en certa mesura, aquest fet podria contradir la lliure elecció de llengües. Això era així perquè limitava la llibertat d'elecció de llengua vehicular en l'ensenyament entre les dues cooficials que tots tenim el dret i el deure d'aprendre i d'usar. Així doncs, en aquest cas jo respect i entenc la postura de voler escollir la llengua vehicular d'ensenyament, però no la puc compartir. Si estatutàriament tenim la llengua catalana com a pròpia de les Illes i si, a sobre, observem que en altres camps, com l'audiovisual o el de la premsa escrita, no hi ha un equilibri entre ambdues llengües cooficials sinó que domina clarament el castellà; és del tot lògic que aquesta llengua pròpia rebi una discriminació positiva envers l'altra oficial per mirar de garantir-ne la continuïtat i convertir-la en eina de cohesió social. En democràcia hem d'acceptar la veu de la demos. I a la demos, al poble, els que varen desacreditar aquesta via no foren ni menys ni manco que els protagonistes més importants de la vida de les nines i dels nins illencs: els seus pares. Així, una majoria de progenitors defensaren seguir amb el model que impulsava el català com a llengua vehicular dels centres.

Arribats a aquest punt, anirem al ja famós Tractament integrat de llengües. És cert que l'executiu Matas ja va perfilar una educació que incorporés una llengua estrangera, preferentment l'anglès, com a llengua d'ús a les escoles per cursar alguna de les assignatures. I aquesta idea no només és brillant, sinó que és absolutament necessària en una comunitat que depèn del turisme i en un món on la "llengua franca" és l'anglès. Dit això, el que no pot ésser és que ara, aquest ús de l'anglès, es faci a costa de la quota mínima que durant molts d'anys havíem establert per a la llengua pròpia -que d'un mínim d'un 50%, passaria a un màxim d'un 33%. I això és així per un motiu de pes: una llengua, per molt pròpia i oficial que sigui, només veu garantits la seva continuïtat, conreu i prestigi social i literari si és utilitzada i considerada útil per la comunitat que la parla. D'aquesta manera, si obrim els premis literaris de referència en llengua pròpia -els Ciutat de Palma- a l'altra llengua oficial, si deixem el domini absolut de la premsa escrita al castellà, si permetem una televisió amb un domini absolut del castellà, si permetem un cinema majoritàriament en castellà, si retolem i escrivim majoritàriament tots els menús dels restaurants de les illes en castellà i si, a més a més de tot això, reduïm el català en l'únic àmbit, l'educatiu, en què podia estar en peu d'igualtat amb el castellà; la seva viabilitat com a llengua viva en tots els àmbits corre perill.

En definitiva, tot i arraconada la llengua catalana podria subsistir com a llengua vehicular de moltes llars -sobretot als pobles- però no seria pus la que vertebra la societat ni tampoc la llengua de cultura. En pocs anys, i sobretot en un món globalitzat com el nostre, destrossaríem el treball de trenta anys de normalització lingüística i constataríem la trista realitat que la nostra llengua, a més de pròpia, és residual.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Francesc Castaner, fa mes de 10 anys

http://www.youtube.com/watch?v=mGQeWNbwTbM

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente