Enguany, 2019, es compleixen cinquanta anys de la celebració del festival de música més famós de la història.

Unes preguntes que em venen al cap són: què significà a nivell musical, social, ideològic, antropològic i polític aquell festival?

Per què ha esdevingut l'esdeveniment musical més emblemàtic des del final de la Segona postguerra a Occident?

Woodstock marcà un abans i un després en les manifestacions musicals. L’emergència del moviment hippy, les noves tendències d’alliberament sexual, la ruptura amb els estereotips procedents del macartisme repressor dels EUA dels anys cinquanta, la interpretació de la literatura i la poesia de Jack Kerouac o Dylan Thomas esdevingueren noves ideologies i filosofies d’una altra manera d’entendre la vida, fins i tot la mort.

La proliferació i l’interès per conèixer les filosofies orientals, va ser tal vegada un primer intent de globalitzar el coneixement i la presa de consciència vers els problemes mundials com ara la fam i el patiment en les regions oblidades d’Àfrica, Índia i Bangladesh i pobles llunyans de Sud-Amèrica que els primers antropòlegs havien donat visibilitat a través de les seves etnografies.

De tot aquell moviment que es generà a partir d’aquelles músiques, aquells ritmes, aquells balls, el consum d’aquelles substàncies i herbes com ara la marihuana, LSD, heroïna, l’èxtasi, etc. Començaren a formar part dels ingredients que conformaven la recepta que exigia la modernitat just engegada.

Un any abans s’havia estrenat a Broadway el musical “Hair”. Una de les obres de teatre musical que marcaren les posteriors dècades en l’àmbit artístic, musical i social. No només en la manera d’entendre el musical i l’escena, sinó que a través d’una història que relata el sense sentit de la Guerra de Vietnam on l’absurd supera el que descrivia Jean Paul Sartre a La Nàusea.

Tot plegat es va concentrar en Woodstock: canvi, protesta, tendències, moda, estils, irrupció de nous moviments urbans alternatius, David Bowie i Lou Reed foren uns dels exponents rellevants.

Poc després de Woostock marxaren Janis Joplin, Jim Morrison, Jimmy Hendrix (un dels herois de Woostock).

Som al 2019, han passat cinquanta anys, el vaixell Open Arms cerca un port on atracar. Les polítiques neoliberals i neocapitalistes segueixen explotant les kellys, els grans creuers segueixen arribant als ports de Palma, Venècia i Split. El canvi climàtic ja fa estona que ens està avisant i els dirigents mundials neguen l’evidència en les cimeres internacionals de Davos, Xangai o Tòquio.

Ens queden les poesies de Dylan Thomas, les cançons de l’enyorat Leonard Cohen, Patty Smith i poca cosa més.

Ah! També algunes peces de Carlos Santana, que em segueixen aixecant l’ànim.