Toni Galmés (Manacor, 1983), Llicenciat en Belles Arts (2005) i doctor en Historia de l'Art (2010), acaba de publicar 'LILA, història gràfica del moviment i de la lluita feminista', juntament amb Maria Àngels Cabré que és la directora de l'Observatori de Gènere.

Abans de parlar del llibre, com a professor d’Història de l’Art, creus que es pot dir que aquesta matèria s'ha desenvolupat sempre des d’una mirada masculina?

Sí, no només la història de l’art, l’art en general s’ha fet des d’una òptica masculina, patriarcal també i això és el que es va reivindicant des de fa no tants anys i afortunadament cada vegada hi ha més grups que surten a criticar aquesta postura.

Les dones dins la Història de l’Art sempre han tengut un paper més de mussa, que no d’artista, no?

Exacte, la dona era més representada que no representant. Això mateix, una importantíssima crítica d’art i activista, Linda Nochlin, ho posava de manifest, es demanava perquè no hi havia presència d’artistes femenines i ho atribuïa sobretot a que al segle XIX les acadèmies que no permetien l’accés als estudis acadèmics a les dones. I també, sorgí un col·lectiu en els anys 80 que es deia Guerrilla Girls, varen marcar tendència amb un pòster que s’exposà davant el Metropolitan de Nova York, que deia que aquest museu hi havia només un 3% de dones artistes que exposaven i un 85% de nuus femenins. Són aquestes reivindicacions que s’han fet sempre.

En el llibre abordau totes aquestes inquietuds...

El llibre parteix de l’experiència prèvia del 'GROC, història gràfica d’una lluita' Que és el llibre que vaig treure en el context de la lluita per l’autodeterminació. Quin ús feim de les imatges? No es que ens posem a parlar de les pintures que fan les dones, perquè per això ja hi ha molts de llibres, sinó totes aquelles imatges que a dia d’avui nosaltres veim a les manifestacions, a les lluites feministes, a Facebook, a Instagram, a les xarxes socials... És a dir, són imatges que serveixen per lluitar en el context de la lluita feminista. Aquesta seria una miqueta, la tesi del llibre.

Com va ser el procés fins arribar al naixement de LILA?

El procés ha estat molt enriquidor per mi perquè com a professor, me n'adon, dia a dia, dels privilegis que tenc jo com a home. Em passa a les aules que de vegades s’han d’estudiar episodis de violència de gènere. I jo hem veig a la tessitura de que per la meva condició de gènere estic sempre en el mateix costat del violador. A partir d’aquí, amb molta empatia i amb moltes ganes d’aprendre, na Maria Àngels Cabré m’ha anat guiant, m’ha anat posant l’estructura de tota la història de la lluita feminista, partint del segle XVIII. I hem anat recol·lectant quines imatges han servit a les dones per lluitar per reivindicar els seus drets i també fins en els nostres dies i les manifestacions que hem vist tots i a les que hem participat.

El llibre s’ha centrat en algun territori en especial o intenta fer una mirada més global.

Així com el GROC era un llibre que es centrava en Catalunya, en el cas de LILA és un llibre molt internacional. Hem de pensar que avui en dia les manifestacions parteixen d’experiències prèvies que a partir de l’any 68 arreu d’Occident hi ha hagut molts de moviments feministes i pacifistes. A Espanya no n’hi havia en aquell moment, però els antecedents els trobam en els anys 60 en contextos com França o Anglaterra i Estats Units.

Les manifestacions són espais on s’explota molt la creativitat on hi podem llegir lemes molt originals, però tot això ha patit una evolució, ara tenim xarxes socials i totes aquestes il·lustracions o pancartes es fan virals, però abans no. Com reflectiries aquesta evolució?

Jo crec que sempre els col·lectius minoritzats o que han estat víctimes de l’statu quo sempre han duit a terme mostres d’originalitat, perquè d’alguna manera el Sistema és censor i per tant, hi ha d’haver una originalitat a l’hora de parlar de les problemàtiques d’aquests col·lectius. Dit això, a cada període històric trobam les seves peculiaritats, jo no crec que ara es sigui més original que abans, és simplement que sorgeixen o es fan servir unes vies que abans no existien. Per exemple, durant el sufragisme s’enviaven a Anglaterra moltíssimes postals amb imatges iròniques, divertides, amb il·lustracions de sufragistes i antisufragistes, crec que això és com els mems que ens enviam ara a través de Whats app. Molts dels lemes que ara mateix es reciten, ja es cantaven aleshores perquè al final són lemes universals. 'Els carrers seran sempre nostres' que es canta en el context independentista, ja es cantava en el sufragisme de 1913, és a dir, no crec que sigui tant una evolució, sinó que cada moment té les seves vies.